Publicitat
Publicitat

TRENTA ANYS DEL COP D'ESTAT Reportatge

Així van viure el 23-F els periodistes de Barcelona i els serveis de seguretat dels partits catalans

Buscant la unitat en una agència de viatges

Només calen dues paraules per definir les primeres hores del 23-F, del qual dimecres es compleixen 30 anys, a Barcelona: desconcert i por. A les sis i vint-i-dos minuts, ho recordaré sempre, era a la redacció de l' Interviú parlant per telèfon amb A.G., un militant de la formació ultradretana Fuerza Nueva a Madrid que s'havia convertit en un dels meus informadors des de feia molts mesos.

A.G. vivia al selecte barri de Salamanca, era fill d'un genet de l'equip olímpic i de la Sección C, que encobria el servei d'ordre de la formació format, bàsicament, pels joves amb entrenament en arts marcials i més "durs" que la resta. L'havia conegut al principi de la Transició, quan feia incursions a Madrid i, passant per simpatitzant de Blas Piñar, vaig entrar als cercles ultres.

Les guerres a Fuerza Nueva per aconseguir el poder, la lluita d'egos per sobresortir entre els pròxims al caudillo Piñar i els intents de radicalitzar la formació -que la portaria a una greu escissió- havien facilitat que A.G. em passés dades internes i es convertís en una font notable.

Aquella tarda a Interviú teníem la radio posada i, quan a l'hemicicle van ressonar els trets, hi va haver esverament. Jo veia les corredisses des del despatx de Pedro Palacios -una peixera de vidre que tenia telèfon amb gravadora- i vaig seguir parlant amb A.G. tot i que els companys em deien que pengés.

" Oye, que parece que los tuyos estan dando un golpe de estado en el Congreso! ", se sent en la petita casset que guardo.

" Pues no sé nada ", va dir ell.

Asensio i els tancs a Balmes
Si A.G. no estava al cas dels esdeveniments volia dir que la força de xoc de Fuerza Nueva no hi estava embolicada. Quan vaig sortir del despatx la meitat de la redacció era al carrer. Algú havia fet córrer que la seu del grup editorial podia ser un dels primers objectius dels colpistes i la sortida va quedar petita. Vaig pujar per l'escala de cargol que connectava amb la planta de dalt i em vaig trobar el despatx d'Antonio Asensio obert de bat a bat. La Núria, la secretària, li portava una infusió i el president del grup, en veure'm, em va preguntar què hi feia allà: "No saps que una columna de tancs baixa pel carrer Balmes?", em va preguntar. No era cert, però sembla que, poc abans, algú havia telefonat dient que a la caserna del Bruc els militars es movien i anaven cap al centre.

Poc després, amb la Mari Carmen Santos, una secretària, i l'Alberto Szpunberg, periodista argentí veterà de la guerrilla guevarista exiliat de Barcelona, els únics que ens vam quedar, vam improvisar una reunió davant l'edifici de Zeta. L'Alberto portava un paquet de folis. " Es para escribir poesías. Es lo único que puedes hacer en momentos así ", deia un que les havia vist de tots els colors. La decisió, però, va ser mantenir-se en contacte i anar a buscar informació fiable. Vam anar a les casernes de Pedralbes. No s'apreciava moviment. Aparcats a les proximitats vèiem una dansa de cotxes i motos que també hi feien un cop d'ull. Els conduïen militants de partits amb la mirada inquieta. Barcelona, evidentment, no les tenia totes.

A les seus dels partits, el desconcert era tan gran com a les redaccions. I a la sorpresa van seguir les corredisses. Ramon Perona, responsable de seguretat a CDC, va rebre l'ordre d'evacuar ràpidament la paperassa comprometedora -fitxes de militants, documents, agendes- i acte seguit militants de confiança van omplir els seus cotxes.

"El problema és que no teníem clar on podíem portar-ho -recorda Joaquim González, que formava part de l'equip de seguretat de CDC- i davant la perspectiva d'arriscar-nos a tombar pels carrers, amb el risc que comportava, vam decidir aparcar-los al pàrquing Saba del passeig de Gracia. I s'hi van tirar uns quants dies, fins que el perill es va esvair".

Música militar al cotxe
A la seu del PSC al carrer Cambó, davant del mercat de Santa Caterina, i al local de la federació de Barcelona, al carrer Canuda, també es va recollir la documentació compromesa i els militants se la van endur a casa. Albert Batlle -aleshores membre de l'executiva del PSC- recorda que, d'entrada, es van portar caixes al despatx de l'enginyer Pere Narbona, i d'allà es van escampar. "Més tard, vaig acompanyar Raimon Obiols a l'aeroport perquè va voler anar a Madrid tant si com no -recorda-. Quan embarcava en un dels últims vols, l'emissora que tenia sintonitzada al cotxe emetia música militar".

Al carrer Ciutat, a la seu del PSUC, Josep Salas, responsable d'organització, va dirigir la salvaguarda d'arxius. "Es van carregar cotxes i se'n van anar a donar voltes per la perifèria, esperant instruccions", explica Enric Cama, del comitè local. "Les caixes les vam passar al pati del restaurant vegetarià que hi havia a sota. Era propietat d'un actiu militant del partit, l'Òscar Colom, que les va amagar a la càmera del local".

Ignasi Faura, més conegut com a Hortalà, secretari general de l'Organització Comunista Bandera Roja, es va preocupar d'assegurar l'aparell de propaganda: "No el vam canviar de lloc però vaig donar instruccions que ho tanquessin tot i estiguessin al cas del que passava. No teníem uns arxius amb fitxes per protegir. No obstant això, per precaució, es va recomanar que aquell vespre els militants no dormissin a casa".

L'esquema es va repetir a la resta de formacions de l'esquerra catalana. Entrada la nit, van arribar els intents de coordinació. L'única reunió unitària, clandestina com en la dictadura, va tenir lloc al subsòl de l'agència de viatges Tulsa del carrer Diputació, a les onze de la nit, convocada telefònicament per CCOO, propietària del local. La cita prèvia, amb un veterà militant d'ERC que portava una metralleta Stein amagada sota la gavardina, era a la cantonada. Es volia fer un comunicat unitari.

"Jo hi vaig anar amb el Leopold Joan, cap de CDC a Barcelona -afirma González-. A la sala hi havia una taula llarga i un telèfon amb el qual estàvem en contacte amb el Palau de la Generalitat. Érem uns quinze, però en les hores següents hi va passar mes gent". La veu cantant la portava Alfred Clemente, secretari general de CCOO a Barcelona, que va aconseguir consensuar una crida unitària que, com que es va fer pública molt tard, va tenir poca difusió.

Els dos moments més tensos de la reunió a Tulsa van ser quan els representants del Moviment Comunista van explicar que alguns militants havien tingut incidents amb cotxes plens d'ultradretans al carrer Muntaner i un del PSUC també va comunicar que s'havien detectat grups d'ultres a Gràcia amb actitud "més que provocativa". La síndrome d'una nit de "ganivets llargs" va passar pel cap de tothom, es va parlar d'accions defensives i de tornar a la clandestinitat. La consigna des de Palau era clara: tranquil·litat.

Però a la Generalitat els telèfons treien fum. La tensió es va prolongar encara una colla d'hores. Però això ja és un altra història i es va coure a Madrid.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT