Carlo Ginzburg: "El sentit de la història és no donar la realitat per sabuda"

Escoltar-lo parlar és una delícia, perquè debat amb si mateix en veu alta fins que troba una resposta que el satisfà. Humanista, savi, eloqüent i caòtic, tot alhora. És especialista en història de la cultura i de les idees, i ha participat a les converses a la Pedrera de l'Obra Social de CatalunyaCaixa.

Què és la microhistòria?

La partícula micro té a veure amb microscopi, és una aproximació analítica i intensiva a la història. Es pot aplicar a persones, comunitats, pobles… S'ha de ser conscient de l'escala a la qual es treballa i a partir d'aquí intentar fer generalitzacions més efectives i acurades, cosa que sembla paradoxal, però que no ho és.

Neix com una reacció o una manera de corregir una determinada manera d'estudiar la història?

Quan va arribar, la microhistòria va ser polèmica, esclar. Havíem de ser capaços d'aportar una mirada diferent de la història, més analítica, perquè les idees sobre el paper de les revolucions en la història i sobre el progrés, que es donava per fet, han fracassat.

A què es refereix quan parla de donar per fet el progrés?

Si algú em preguntés quin és el sentit de la història, diria que és aprendre a no donar la realitat per sabuda. En el cas del progrés, es considerava que el progrés tecnològic era una cosa que esclafava tots els obstacles que tenia al davant, sense tenir en compte el preu que hem de pagar per això, incloent-hi les conseqüències mediambientals; el preu que ha de pagar no només aquesta generació, sinó tota l'espècie.

Ha dit que la manera com s'estudia la història és políticament, moralment i intel·lectualment mandrosa.

No recordo quan ho vaig dir, però ho podria subscriure. Mandrosa vol dir que es dóna la realitat per sabuda: treballar molt no és només llegir molts llibres, és establir un diàleg constant amb l'advocat del diable. I aquest qüestionament constant és el centre de la meva feina.

I què ha descobert de la naturalesa humana a través de la seva feina?

No seria tan pompós d'expressar-ho en aquests termes! Potser el que he après és que moltes de les experiències poden ser domesticades per les persones, en sentit positiu i negatiu, que podem sobreviure en situacions extremes però que alhora no estem a l'alçada de les nostres possibilitats, que limitem les nostres opcions.

Deixem el passat. Com veu la situació actual d'Itàlia?

Aquest ha estat un període vergonyós de la història italiana, sense cap mena de dubte. Ha passat? Esperem-ho. Però hi ha una cosa podrida en la societat italiana, que no és només el resultat d'aquest període, hi ha molts elements profundament corromputs en la societat italiana.

Berlusconi personifica tot això?

En un sentit, sí. Però no oblidem que el van votar per ser primer ministre i que per a moltes persones significava la solució dels problemes italians. I això diu alguna cosa sobre Itàlia, i sobre la seva societat. I personificava una cosa que ja existia i que perdurarà. Tanmateix, estic convençut que hi ha aspectes de la societat italiana, a nivell local, que no afloren i que són molt més saludables i vitals.

¿Mario Monti té alguna possibilitat de millorar la situació?

Monti era l'única alternativa possible, n'estic convençut, i s'ha trobat amb moltes limitacions. No sé què pot fer a curt termini, però estic convençut que no proveirà solucions a llarg termini.

La crisi està fent que els països membres de la Unió Europea perdin sobirania.

És que aquesta hauria d'haver estat la conseqüència bàsica de la construcció d'Europa, però ningú se la va prendre seriosament. Ara Europa és massa dèbil, però els estats nació també ho són. L'única solució seria accelerar el procés de construcció d'Europa i debilitar encara més els països, fet que implicaria també un enfortiment de la dimensió local, que és l'altre vessant de la construcció d'Europa. El que hi ha al mig, les nacions estat, crec que està condemnat des del punt de vista històric. No desapareixeran com a tals, però ja estan perdent molt de poder.

El seu pare, Leo Ginsburg, va ser un activista antifeixista molt important. El recorda?

Jo era petit, però el recordo, sí. Va deixar les classes a la universitat perquè es va negar a fer el jurament d'adhesió al règim feixista i el van detenir. Va passar dos anys a la presó i el 1940, quan Itàlia va entrar a la guerra, el van enviar a l'exili a un poble molt petit dels Abruços amb la meva mare, el meu germà i jo. El 1943 va tornar a Roma i el van arrestar: va morir torturat a la presó a mans dels nazis el febrer del 1944.

Quina importància ha tingut la figura del seu pare en la seva carrera?

Molt important. [Pausa.] Podria dir que va ser una influència intel·lectual, però és una paraula que no m'agrada usar. Ell era filòleg, estava interessat en la literatura, en la història: jo vaig provar de ser tot això, a la meva manera. Però la meva mare també ha estat molt important: en vaig aprendre el gust pel relat de la història.