Crònica 13/01/2012

Carlos Martorell : «El Govern Balear hauria d'aixecar un monument al 'hippy'»

Exclusiu Carlos Martorell (Barcelona 1944) és escriptor i el relacions públiques de la 'jet set' barcelonina. Fill d'una notable família burgesa, amic de magnats i artistes d'arreu del món, fa 43 anys que organitza els esdeveniments socials més selectes

Cristian Segura
3 min

Carlos Martorell ens rep a la seva espectacular casa de l'avinguda Tibidabo de Barcelona. Des de la seva taula de treball veu com s'estén la ciutat fins al mar. Les seves opinions ens parlen de l'evolució de les elits barcelonines de tota la vida .

En aquestes dècades que ha exercit de relacions públiques, quin ha estat el principal canvi que ha experimentat l'exposició pública dels famosos d'aquest país?

Abans els esdeveniments eren molt més selectes i luxosos. Ara són més massius i tenen més impacte mediàtic, però la paradoxa és que les marques que els organitzen aconsegueixen menys benefici perquè la notorietat se l'emporten els famosos convidats que passen pel photocall o, com jo l'anomeno, el paredón . La cosa ha canviat de tal manera que abans Polanski o Elle Macpherson venien a una festa per la meva amistat però ara qualsevol famós ve per diners. Ara bé, als actes que jo organitzo mai es paga als famosos.

L'alta societat de Barcelona manté el seu tarannà reservat de mena?

Els empresaris són més proclius a obrir-se al públic perquè ho necessiten les seves marques i perquè si no ho fan, caurien antipàtics als mitjans. Tenim tendència a ser discrets, però això també ens fa més avorrits. Recordo un cop que l'editor de l' Hola Eduardo Sánchez Junco em va demanar que fes alguns reportatges de les cases de personatges de l'alta societat de Barcelona. Ningú ho va acceptar.

Les grans fortunes accepten que han de fer més sacrificis per ajudar a superar la crisi?

L'únic que ha demanat públicament més implicació per part dels rics ha estat Isak Andic, el president de Mango. El vaig felicitar. Cal un gir total. D'entrada cal eliminar els paradisos fiscals i que els corruptes tornin el que han robat. Després cal un gir total en educació i cultura. Quan jo anava a la universitat havia d'anar encorbatat i havia de mantenir una actitud de respecte cap al professor. Ara no existeix aquesta actitud: al campus es fa botellón , com a les portes de la discoteca.

El català ha avançat a la premsa. Les grans famílies de la burgesia barcelonina tenen més interès per la cultura catalana?

Pel que fa al català, la posició dels diaris a Catalunya és una reacció al franquisme. Encara hi ha polítics vius que durant el franquisme van ser a la presó. La prohibició d'idiomes com el català o el basc va ser un greu error perquè si el règim no ho hagués fet, s'haurien quedat al lloc que els correspon avui. Els idiomes que cal aprendre són l'anglès i el xinès. No és pas dolent que un idioma sigui un luxe cultural, però no pot ser un llast en un món globalitzat i tan competitiu.

I la burgesia segueix sent fidel a la Corona? O les polèmiques recents els han distanciat de la casa reial?

Catalunya sempre ha tingut bastant respecte per Don Joan Carles. Espanya és joancarlista. Però la monarquia té defectes. El meu pare va ser president de l'Associació Internacional de Cirurgia Cardiovascular. Haig d'heretar la presidència perquè el meu pare ho va ser? Això no té sentit.

Va estudiar dret però es va dedicar a les relacions públiques.

El meu pare organitzava congressos internacionals, jo era el quart de set germans i em va encarregar que organitzés el lleure i les activitats culturals del cap de setmana dels assistents. Allò em va agradar. Quan vaig mudar-me a Nova York, on vaig viure 18 tardors, Elsa Peretti [la gran dissenyadora de joies de Tiffany] em va introduir a la Factory d'Andy Warhol. Hi vaig aprendre molt perquè Warhol feia una cosa que desconeixia: sumar l'art amb les relacions públiques. En les seves trobades et relacionava un artista aleshores desconegut com Basquiat amb algú com Schwarzenegger, l'emperadriu Farah Diva o Elisabeth Taylor.

També va participar al descobriment urbanita d'Eivissa.

A Eivissa hi vaig arribar fascinat pel moviment hippy d'alt nivell. Eren gent formada, estudiants de Berkeley. Era gent culta, guapíssima i jove que vivia en el cercle que formaven Marràqueix, San Francisco, Amsterdam, Kàtmandu i Goa. Molts d'aquests eren nord-americans a qui les seves famílies amagaven a Eivissa per evitar ser enviats a la guerra del Vietnam. Jo a Barcelona m'avorria. Vaig regalar els meus vestits, les corbates i amb 22 anys m'hi vaig traslladar. Vaig quedar-m'hi cinc anys seguits, vivint sense aigua corrent ni electricitat.

Què en queda d'allò? No us sentiu una mica responsables dels desenvolupament massiu d'Eivissa?

Sempre dic que el Govern Balear hauria d'aixecar un immens monument al hippy . D'allò només en queden alguns mercadillos . A la meva novel·la Réquiem por Peter Pan relato la decadència de la utopia hippy .

I per què hi segueix anant?

Perquè hi treballo tot l'estiu, tinc bons amics i allí hi faig molt bons contactes internacionals. Ens pensàvem que sempre es podria viure en el somni d'aquella meravellosa contrarevolució cultural. Vam introduir coses avui tan normals com el ioga, la llibertat en el vestir o el menjar vegetarià. El turisme de masses, la cocaïna i les drogues de disseny s'ho van carregar tot.

stats