Des del ple del Parlament del 1999 sobre l'audiovisual, les polítiques de comunicació audiovisual a Catalunya s'havien distingit per la voluntat d'equilibris i contrapesos. Les grans decisions sobre la ràdio, la televisió i l'audiovisual eren pactades entre el Parlament, el Govern, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
La llei de comunicació audiovisual del 2005 representa (representava?) la culminació de la innovació catalana, que havia començat amb la creació del CAC. La reforma de la CCRTV del 2007 ja presagiava el retorn de la partitocràcia al cor del servei públic audiovisual. Ara, amb l'excusa de les retallades, el govern de CiU ha fet marxa enrere. El CAC ho ha denunciat: el poder a la CCMA és el resultat de l'aplicació de quotes de partit (ara de tres), que ha contaminat la presumpció d'independència i de professionalitat que exigeix la llei respecte als mitjans públics.
