Publicitat
Publicitat

Clara Sánchez: "Si t'estimes la teva família, ¿voldries remoure el passat?"

Nens robats El descobriment de la foto d'una nena desconeguda en una vella cartera és el punt de partida d''Entra en mi vida' (Destino), la novel·la de Clara Sánchez (Guadalajara, 1955). Una trama d'intriga psicològica sobre nens robats

Després de l'èxit internacional de Lo que esconde tu nombre , premi Nadal 2010, Clara Sánchez ens submergeix en les relacions familiars partint d'una història que sovint llegim al diari: un nadó robat a la seva mare, a qui li diuen que ha mort.

Què és el que més t'interessava explicar?

Sempre m'ha preocupat l'entramat emocional, el poder dels pares sobre els fills, d'uns germans sobre els altres. De vegades són relacions vampíriques, de vegades idíl·liques. Les necessitem, perquè necessitem aquest escalf, aquesta ajuda. Sabem que són les úniques persones que ens estimaran al llarg de la vida. Són relacions molt absorbents que a mi m'han marcat la vida. Quan van començar a aparèixer aquestes notícies em van tocar, com si sonés dins meu una campaneta d'alarma.

Per què, hi havia alguna cosa més?

Quan em vaig posar de part, el meu marit era fora, no arribava a temps, i em va acompanyar la meva mare. Tota l'estona deia: "No és una mare soltera. El seu marit arribarà aviat". A mi això m'incomodava. "Mare, no n'han de fer res", li repetia jo. No entenia per què hi insistia tant, però em va quedar gravada aquella reacció, incomprensible per a mi en aquell moment. L'actitud de la meva mare era extravagant. Asseguda al meu costat, com un soldat, vigilava. Jo pensava: "Quin part que m'està fent passar!" Aleshores em va dir: "Tu no saps res!" Aquesta sentència em va inquietar. Més tard ho vaig entendre.

¿En escriure la novel·la vas reviure aquell moment?

Em vaig posar en el cas de la mare. Si l'any 82 m'haguessin robat la meva filla, com hauria reaccionat?, com hauria sigut la meva vida amb aquesta sospita? Després em vaig posar en el cas de la Verónica, la noia que m'hauria agradat ser, una noia que ajuda la seva mare, que vol vèncer la seva fragilitat.

Gairebé tot ho vivim a través de la Verónica, a partir de la foto que troba d'una nena desconeguda, la seva germana.

La Verónica és la que sospita, la que va descobrint, i la que pateix la infelicitat de la seva mare, que sempre ha dubtat de la mort del seu nadó. És la que obliga la Laura, la nena fantasma de la foto, a veure la realitat i a prendre una decisió: ¿vol saber-ho o no ho vol? I si ho vol saber, ¿fins on vol arribar?

A la vida s'han de prendre decisions.

Sí, i és el més dur i el que ens fa madurar. Sovint ens justifiquem per no haver de prendre-les. Per exemple, si el meu marit m'ha fet el salt però jo sóc feliç amb ell, què faig? ¿M'hi encaro o faig veure que no ho sé? Aquí el tema es més greu, la Laura passa de ser una noia normal a ser una persona marcada per un passat que desconeixia, i es veu obligada a decidir.

¿I vas començar a fer-te preguntes com si fossis ella?

Sí, sobre moltes coses. Què passaria si la teva família no fos la biològica? Però encara es pot anar més enllà, com una altra volta de cargol. Què passa si, a sobre, t'assabentes que ets una nena robada? ¿Es pot desconfiar de les persones en qui hem de confiar perquè, aparentment, són la nostra família? Aquesta volta de cargol, amb la nena fantasma, em posava en una situació límit que em feia explorar més i més. El resultat és una novel·la d'intriga psicològica.

Ha de ser terrible sospitar de la família que estimes.

De fet, hi ha persones que no volen saber-ho, no volen remoure el passat, i s'ha de respectar. L'altre dia, en un xat, un dels comentaris que vaig rebre deia: "Deixeu-nos en pau! No remogueu aquest tema perquè és molt dolorós". Però ens afecta a tots i s'ha de destapar. Han violat la confiança de tota la societat, és delinqüència pura i dura, amb un grau de crueltat afegida perquè són persones en qui dipositem la nostra confiança: el metge, la infermera, la llevadora, la monja. Ara bé, hem de respectar el dret de les persones que no ho vulguin saber. Són víctimes innocents.

¿Has conegut de prop alguna història?

Fa molts anys una amiga meva va descobrir, just abans de casar-se, que era una nena adoptada.

¿Era una nena robada?

No ho tenia clar. Va plantejar-se trobar els seus pares biològics i em va preguntar què havia de fer. Quina va ser la meva resposta? "Ni se t'acudeixi!" No saps com me'n penedeixo. Jo estava manipulada per la propaganda, per la consigna oficial que era millor no remenar el passat, que els pares biològics que donen el fill en adopció tenen el dret de mantenir-se al marge. Per això defensava que aquella era la seva família, la que l'estimava, la que l'havia cuidat.

¿I si et passés avui?

L'ajudaria, ara comprenc que viure amb aquest pes és molt cruel. Davant d'una situació anòmala tot es torna anòmal. És un gran drama que pot passar-nos a qualsevol de nosaltres. És molt fàcil posar-nos en la pell d'aquests nens robats. Però la pregunta segueix sent: si t'estimes la teva família, ¿voldries remoure el passat?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT