Publicitat
Publicitat

Caché

Fotografia ¿Qui ha fet les imatges de l'expresident de la Costa d'Ivori i la seva dona derrotats, amb la mirada perduda, humiliats dins de l'habitació d'un hotel? Condemna ¿Són aquestes fotografies una condemna que ens estalvia un judici sobre els fets ocorreguts? Parlem amb el fotògraf que les va fer, Aristid Bodegla, que treballa des de fa deu anys per a Ouattara

És com si el vencedor oferís un trofeu de caça i tingués la necessitat d'humiliar-lo públicament abans de penjar-ne el cap a la paret. En aquest cas, dos caps: el del president Laurent Gbagbo i el de la seva dona, Simone. El missatge és clar: mireu en què s'han convertit les màximes autoritats del país.

Al president se'l veu desencaixat, suat, vestit amb una ridícula camisa tropical de tons grocs. La primera dama de la República, "la dama de ferro" -"la passionària", per a uns, "la dama de sang", per als altres-, està a mig vestir, els cabells despentinats, la mirada espantada, entelada com la d'un gos apallissat.

La foto en si no té res de violenta. Però el simbolisme és esfereïdor. El que abans era sagrat als ulls del poble, ara no té cap valor. No és una cosa nova: també va passar amb Nicolae Ceaucescu i la seva dona el 24 de desembre del 1989, quan van ser afusellats davant de les càmeres després de la pantomima lamentable d'un judici en què no es veia ni una sola cara dels militars que els van executar. Recordo l'explosió d'alegria al meu voltant mentre contemplava l'escena al hall d'un hotel de Timisoara. Alegria desenfrenada però també un incert malestar, barreja de plaer i culpa com quan de nen aixafes un animal amb el peu per foragitar la teva petitesa.

Imatges per a la història

I va tornar a passar amb Saddam Hussein quan va ser exhibit com un indigent, desgrenyat i amb la barba espessa, ensenyant la dentadura com si fos un cavall al mercat. Desplomant-se dins del caixó de la forca amb el coll trencat per la soga, en una foto borrosa feta amb un mòbil per tal d'augmentar l'efecte voyeur -caché- de la nostra mirada.

Però si el missatge d'aquestes fotos és clar -"aquí els teniu, els dictadors convertits en corders decapitats"- hi ha un detall important, el més important de tots, que queda silenciat per la força de l'escena, i és saber les intencions de la foto. Qui ha "decidit" aquestes imatges? Són una sentència judicial, una condemna definitiva? Aquestes són ara les nostres lleis?

El vídeo de la mort de Ceaucescu era una filmació "oficial", dels militars que, si bé en un primer moment es van posar al costat del poble, finalment es va veure que no ho feien perquè donessin suport a la revolta sinó per conservar-se en el poder en una mena de cop d'estat. I també les imatges de Saddam eren unes imatges construïdes, intencionades, filtrades pels seus carcellers.

En el cas de Gbagbo, les fotos ens arriben firmades per les agències de notícies, i això ens hauria de fer pensar que són el resultat del treball lliure dels fotògrafs que van tenir la sort de presenciar l'escena. Així que vaig voler localitzar l'autor de la fotografia que ha donat la volta al món. És un ivorià de 41 anys, Aristide Bodegla. No treballa per a cap agència. Treballa per a Alassane Ouattara des de fa deu anys.

El fotògraf d'Ouattara

"Feia cinc mesos que estava vivint a l'hotel -explica per telèfon-. L'11 d'abril, l'entrada de l'hotel estava plena de fotògrafs que esperaven l'arribada de Gbagbo i Simone. Jo era a la meva habitació quan em van avisar que ja havien arribat i vaig anar a les habitacions on els van portar, primer per separat, i després tots dos junts en una mateixa habitació, on vaig fer la foto. Abans, però, vaig fotografiar Simone mentre era conduïda pels passadissos sota la custòdia dels soldats d'Ouattara. Quan Simone va entrar a l'hotel, la multitud va començar a cridar-li: «Bruixa, bruixa», «Esquadrons de la mort». Li estiraven els cabells i van aconseguir despullar-la, però els soldats se la van emportar. Tinc fotos de Simone nua, però no les he publicat. Li van donar un vestit perquè es pogués tapar, ja que el seu vestit va quedar esparracat. Hi ha una foto en què se la veu envoltada de soldats que riuen, però els soldats no són els que la van maltractar: són els que la protegeixen. I el que volien precisament era tenir un record personal i demostrar que no li feien mal. A Gbagbo, en canvi, ningú el va tocar. Tota la ràbia va caure sobre ella".

Les fotos, doncs, les va fer el fotògraf oficial d'Ouattara, els soldats del qual van detenir la parella després d'assaltar el búnquer amb el suport de l'exèrcit francès. ¿Va ser el fotògraf ivorià qui va escollir les imatges que després es distribuirien per tot el món a través de les agències? És difícil de creure. ¿Ho va decidir Ouattara amb el beneplàcit dels francesos? Aquesta hipòtesi sembla molt més plausible i hauríem de pensar, doncs, que la imatge que ara contemplem és la imatge oficial de la derrota i càstig. La imatge que se'ns vol donar de la victòria i del poder de la comunitat internacional, l'ONU i els països occidentals representats per França.

Imatges condemnatòries que ens estalvien pensar i discutir sobre els fets lamentables de la política, i que només ens diuen qui mana i qui ha perdut: poca cosa sobre la dignitat humana, la justícia, els interessos i les complicacions del poder, les responsabilitats i la història pròpia, la del país i la dels vençuts, condemnats abans del judici. Emocions que aviat s'emportarà el vent -qui se'n recorda d'en Ceaucescu? - i res que serveixi per construir res de bo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT