Publicitat
Publicitat

Hipercor i Lluch van avortar qualsevol solidaritat catalana

Cap a Catalunya, la incomprensió

ETA no es va desplegar a Catalunya amb un comando estable fins al 1986. Abans havia col·laborat amb independentistes catalans i va estendre atemptats de les ciutats a les platges dels Països Catalans.

"Nosaltres, intel·lectuals catalans, reunits al monestir de Montserrat en assemblea permanent, creiem que és el nostre deure adoptar posició davant la greu situació política i social provocada pel consell de guerra que jutja 16 militants d'ETA". Així començava el 13 de desembre del 1970 l'expressió més clara de solidaritat catalana amb ETA, pel procés de Burgos. Mai a Euskadi s'ha viscut una situació d'aquesta dimensió, com recorda el periodista Martxelo Otamendi. Ni tan sols amb el cas Puig Antich.

Però ETA va tractar Catalunya, sobretot a partir dels anys 80, com un territori més de l'Estat en el seu teatre d'operacions. Hi havia hagut, com explica Daniel Gómez al llibre ETA i Catalunya (Columna, 2004), un contacte l'any 1962 en una taverna de Cambridge entre Julen Madariaga i Josep Maria Batista i Roca; i Catalunya (incloent-hi Montserrat) havia estat santuari d'etarres gràcies a la cobertura del PSAN. El pas a les accions armades era inevitable: etarres i independentistes catalans van assaltar la caserna de Berga sense èxit el 1980 i el primer mort a Catalunya va ser un caporal de la Policia Armada, Ovidio Díaz, el juny del 1975. ETA tenia presos, de fet, a Alacant i Lleida, en aquell temps, i va incloure la costa mediterrània des del 1979 en el recorregut mortífer dels comandos itinerants. Figuerola i Santa Cristina d'Aro van ser molt anteriors a la plaga de bombes al País Valencià.

Però res va generar tanta sensació d'incomprensió cap a una causa nacional similar com l'atemptat d'Hipercor el 19 de juliol del 1987: 21 morts com a resposta a 39.692 vots recollits per l'esquerra abertzale nou dies abans a les eleccions europees. Hi va haver molta autocrítica de l'organització d'aquella ETA que Txomin va desplegar de manera estable a Catalunya per primer cop. El comando Barcelona I, que s'havia fet notar abans amb cotxes bomba a la plaça Espanya i al Poblenou, seria desarticulat al setembre, però l'autor d'Hipercor, Rafael Caride, no cauria fins a l'any 1993.

Poc abans, amb la febrada dels Jocs, un independentista català hiperactiu, Joan Carles Monteagudo, i un basc de Gernika, Jon Fèlix Erezuma, engeguen el comando Barcelona II i els seus Hipercor són Vic i Sabadell entre 1990 i 1991. Nou morts i una devastació absoluta a Osona i sis agents destrossats al Vallès. La violència post-Alger, però, té un ràpid successor, l'home de les mil cares José Luis Urrusolo, que vivia en una furgoneta: dos policies a les Corts, un comandant al Poble-sec, un artificier a Lliçà. Entre 1995 i 1997 el més destacat són els atemptats contra el turisme (Salou, aeroport de Reus) i arriba el pitjor...

El comando Barcelona IV mata el 2000 edils del PP a Sant Adrià i a Viladecavalls, el guàrdia urbà Gervilla a la Diagonal i Ernest Lluch, encén l'odi total, treu la gent al carrer, crema moviments socials amb detencions i, encara, assassina el mosso Santos Santamaria el 2001, una nena a Santa Pola el 2002 i dos policies a Mallorca el 2009.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT