Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

Cap a l'estat de l'estarbé

Era l'hora del míting a la plaça de Bous i una monja, vestida de blanc, en sortia apressadament. "Germana", li vaig preguntar, "qui toreja avui?". Sense mirar-me, amb un punt d'embadaliment en la mirada, va mormolar: "L'apòstol Rajoy". Vaig deixar la sor i vaig penetrar en el recinte sagrat on el PP es disposava a explicar a València, a Espanya i al món el nou mot d'ordre. La consigna era "El canvi": aconseguir la majoria absoluta, solucionar la crisi mundial "provocada per Zapatero" i fer feliços "a tots els espanyols".

Tots els oradors, doncs, s'esforçaren a concelebrar una gran missa triomfal. A dos quarts de dotze, la plaça semblava un gran bol de llet amb Cola Cao ple fins a les vores. Ho va dir Rita Barberá, amb la seua veuarra dissuasiva: "Uns altres van a llocs més menuts, perquè són molt pocs". De seguida, però, ocuparia el seu lloc Alfonso Rus, president de la Diputació de València. Va ser l'únic que s'atreví a pronunciar en català algunes frases més enllà de la simple cortesia; tanmateix, l'aplaudiment més sincer el recollí quan va dir: "Ahora voy a hablar en castellano"… I González Pons, esclar. No podia faltar un clàssic del partit, amb la seua pinta de seminarista falsament horroritzat davant la idea de la pederàstia. Pons és el poeta del PP. Va als mítings amb camisa blanca i explica que aquesta és la seua "granota de treball", un "símbol de respecte i humilitat". Diu que "el sentit comú" és el que ha fet de l'apòstol Rajoy un home, i d'aquest home un líder.

Fabra recorda Camps

El to intensament poètic va continuar amb Alberto Fabra, que després de definir el PP com el partit de "l'esperança" va tenir un càlid record per als seus predecessors, "Eduardo [Zaplana] i Paco [Camps]". Per uns instants, doncs, el cos incorrupte (és una manera de parlar) de Camps va sobrevolar la congregació. Fou un sospir. De seguida va pujar a l'escenari l'apòstol en persona, l'home a qui Aznar va lliurar en 2004 l'arca de l'aliança per a la llarga travessia del desert. Rajoy anuncià sense vacil·lar la bona nova: literalment, "que la gent sigui més feliç".

Estenent la mà, va dibuixar un futur ple d'austeritat, retallades i mals tràngols, però amb una terra promesa al fons sense impostos ni aturats. Com que no es pot garantir l'estat del benestar, semblava suggerir: "Doncs assegurem-nos -«como Dios manda»- l'estat de l'estarbé". I l'auditori, amb una sola gola, va replicar: "Amén".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT