Publicitat
Publicitat

Cimera. La relació Catalunya-Espanya

Els últims lustres han estat protagonitzats per una creixent desafecció entre Catalunya i Espanya

2000-2012: els anys del distanciament

Tornar a la casella del 2000, la que marca l'inici de la majoria absoluta de José María Aznar, és la por principal dels partits catalanistes. La data és simbòlica perquè suposa el punt de partida de la voladura progressiva dels ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya. Un escenari que ha fet trontollar la política catalana i que la fa estar en moviment constant.

Després d'una primera legislatura marcada pel pacte del Majestic i pel català en la intimitat -Aznar encara no tenia majoria absoluta-, el govern espanyol va iniciar una tasca uniformitzadora que va generar reactivitat a Catalunya. Eren els anys del decret d'humanitats i del Pla Hidrològic Nacional, moviments que el PP combinava amb la respiració assistida a Jordi Pujol.

Les conseqüències van arribar aviat: a Catalunya, ERC va créixer fins al punt de tenir la clau de la Generalitat, que va brindar a PSC i ICV per fer el primer tripartit. A Espanya, un any després, el PP perdia el poder davant el somriure i la promesa d'una Espanya "plural" de José Luis Rodríguez Zapatero.

El procés de l'Estatut

Tot plegat va afavorir la reforma estatutària que va engegar el primer tripartit, amb Pasqual Maragall al capdavant. El text que va sortir del Parlament el 30 de setembre del 2005 va anar perdent continguts fins que va ser aprovat al Congrés. El procés estatutari es va tancar en fals: el PP va recórrer al Tribunal Constitucional.

Quatre anys més tard, el juny del 2010, va arribar la resposta. Una sentència molt dura que va propiciar una mobilització gairebé inèdita d'un milió de persones i que va provocar un nou sotrac a la política catalana. El segon tripartit va aguantar fins al novembre del 2010, quan CiU va guanyar les eleccions amb una majoria suficient per governar. El pacte fiscal era la seva bandera electoral, CiU veu en aquest model de finançament la primera estació de la "transició nacional".

PSC i ERC, molt tocats després de l'últim cicle electoral, van organitzar els seus congressos per refer-se. Els republicans i CiU han trencat el gel els últims mesos, però el PP d'Alícia Sánchez-Camacho assoleix centralitat pactant els pressupostos amb el Govern. Els socialistes catalanistes han vist com el seu projecte federalista fracassava. Mentrestant, les enquestes detecten que l'independentisme creix. Fins i tot CDC assumeix el sobiranisme com a espai polític central del país.

Els ànims recentralitzadors de Mariano Rajoy són l'últim gir argumental dels últims 12 anys de relacions entre Catalunya i Espanya. Tres camins són possibles: la uniformització, la singularització catalana respecte a la resta de l'Estat o bé la independència. Aquest és el teló de fons de la reunió Mas-Rajoy.

Les preguntes

  1. ¿En quin punt estan les relacions entre Catalunya i Espanya?
  2. ¿S’han de refer els ponts que s’han anat trencant, aquests anys, entre Catalunya i Espanya?
  3. Quins gestos ha de tenir Mariano Rajoy amb el Govern? ¿Ha de singularitzar Catalunya respecte a la resta d’autonomies?

Agustí Colomines: "Mentre Catalunya sigui Espanya, Mas ha de dialogar-hi"

1. Hi ha moltes maneres de veure-ho. En els vessants social i cultural, la distància és gran. En l'àmbit polític, especialment des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, és evident que Espanya ha acorralat Catalunya. I cal tenir en compte que algunes respostes catalanes són o bé histriòniques o bé inexistents. Tot plegat agreujat, a més, per la situació econòmica.

2. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya, no hi ha cap altre remei que tornar a bastir aquests ponts trencats. El dialogador és a l'altra banda. L'error és plantejar aquest escenari en termes sentimentals, cal fer-ho des d'una òptica política. Artur Mas no té cap altre remei que dialogar.

3. El que ha de fer el govern espanyol és complir la llei. No és nou que Espanya tingui un problema institucional amb les autonomies, ja sigui des d'un executiu de dretes o bé des d'un govern d'esquerres. La singularització ha de passar pel pacte fiscal. A diferència del concert basc, aquesta fórmula és solidària.

José Antonio Zarzalejos: "Rajoy hauria de limitar la quota de solidaritat catalana"

1. La relació política fa pinta que trobarà punts de connexió en un futur, especialment en aquesta nova etapa comandada per Mariano Rajoy i Artur Mas. Probablement sigui per interès, aquesta futura entesa, tot s'ha de dir. En tot cas, cal dir que existeix reactivitat recíproca en el vessant mediàtic. Cal sumar-ho tot a un deteriorament de fons de les relacions entre Catalunya i Espanya, que és innegable.

2. Sembla que a Catalunya hi ha una posició victimista i derrotista que parla de ponts trencats. I hi ha qui aposta pel dret a decidir en resposta al "trencament del pacte constitucional". I, fora de Catalunya, existeix un cert ahí se las vean los catalanes . Ara bé: també hi ha una tercera via que aposta per tornar a bastir ponts i perquè hi hagi una bona relació entre territoris basant-se en l'acceptació de les especificitats culturals catalanes i el seu autogovern.

3. Rajoy faria bé de limitar la quota de solidaritat catalana i de pagar el que, per llei, deu a Catalunya.

Isona Passola: "Espanya hauria de permetre un referèndum d'independència"

1. Les relacions entre Catalunya i Espanya estan com sempre: no resoltes. A més, la classe política és amant d'una sèrie de propostes -com el pacte fiscal, per exemple- que no suposen una alternativa. No serveix de res demanar gestos, el que cal és que hi hagi respostes concretes per part del Govern respecte als problemes amb Espanya.

2. Tots els ponts sempre s'han de tornar a aixecar. Ara bé: ¿això vol dir que se solucionaran els problemes existents? No, això no passarà. Cal una unitat dels partits catalans -a excepció del PP, que segur que no voldria formar part d'una empresa com aquesta- per articular una resposta a aquests problemes que vénen de la relació Catalunya-Espanya. L'entesa entre CiU i el PSC és bàsica.

3. Cal que Rajoy autoritzi un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tot i que, segurament, permetre això li fa tanta por a ell com als catalans. Així, per fi, des d'Espanya s'entendria que Catalunya és un altre país.

Xavier Rubert de Ventós: "A vegades penso que la situació ja no pot empitjorar més"

1. Hi ha un gran conflicte en tots els àmbits que fa que quan estic més pessimista titlli la situació d' impitjorable . El més important és que tothom entengui l'existència d'aquest conflicte. Em refereixo que cal fer-lo extensiu a totes les persones que no s'identifiquen gaire amb la sensibilitat catalanista. Caldria, en aquesta línia, una tasca similar a la que va fer Paco Candel.

2. Hem de bastir ponts, i tant. Però cap endins. Entre els que viuen al passeig de Gràcia i els que viuen en zones menys benestants. I, al contrari del que s'ha fet fins ara, asseure els espanyols al divan i i preguntar-los: "Què us passa?" Això no vol dir que no entengui els espanyols. És comprensible que es molestin quan veuen com els catalans són escèptics respecte dues coses vitals per a ells: la unitat d'Espanya i la seva llengua.

3. L'única cosa que pot dur a terme Mariano Rajoy és fer menys mal a Catalunya i pagar més. I escoltar, evidentment, el projecte de transició nacional que té Mas.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT