Publicitat
Publicitat

José Enrique Ruiz-Domènec: "A Catalunya, després de 177 anys, li ha arribat l'hora de la veritat"

Consultes "Intenten fer una gestió dels sentiments, que és legítim" Sortida "Europa pot donar cobertura per sortir, com deia Gerald Brenan, del laberint espanyol" Cost "Si es vol una cosa, s'ha de preparar bé i de veritat. Tenir un estat és tenir un exèrcit"

José Enrique Ruiz-Domènec (Granada, 1948) té una habilitat especial. És catedràtic d'història medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en història cultural d'Europa. És rigorós i estima profundament la seva feina. Però també comunica molt bé. Els minuts avancen i la conversa ha derivat cap a aspectes aparentment col·laterals que fan més comprensible el seu relat. Ruiz-Domènec se sent un ciutadà català. Va prendre una decisió "voluntària" i el seu territori, el seu país, és Catalunya, encara que no pugui prescindir de les caigudes de sol, amb un cel roig intens, de Granada, la seva terra de naixement. Ruiz-Domènec, autor de llibres com Ricard Guillem o el somni de Barcelona (1999); El Mediterráneo (2004); El reto del historiador (2006); España, una nueva historia (2009) o Europa. Las claves de su historia (2010), ha publicat aquest any Catalunya, Espanya, acords i desacords (La Magrana, 2011), en què desmitifica alguns tòpics: "La guerra de successió del 1714 va ser una guerra civil". I apunta algunes sortides atrevides.

Avui hi haurà consultes sobiranistes en diferents llocs de Catalunya, la més important a Barcelona. Com hem arribat fins aquí?

Hi hem arribat per una clau fonamental que explico en el meu llibre. L'obra es divideix en tres parts: els sentiments, la política i la història. En els últims 177 anys la matriu europea i, per tant, la matriu espanyola i també catalana, ha estat el romanticisme, en totes les seves variables. I el romanticisme el que fa és valorar de manera positiva els sentiments i les emocions. El que intenta fer la consulta és una gestió dels sentiments, i és legítim. El món actual està basat en aquest tipus de consultes, les de polsar sentiments.

Però quines utilitats pràctiques acaben tenint?

Crec que és bo polsar aquests sentiments, que, amb la greu crisi econòmica, es manifesten amb més força. Al marge de si la consulta és oficial o no, o de si té o no utilitats pràctiques, em sembla bé que aflorin aquests sentiments.

En el seu llibre fa un repàs històric i marca una data clau: 1833. En quin punt som ara?

Per mi és fonamental. Per això em refereixo als últims 177 anys. Crec que a Catalunya, després de 177 anys, li ha arribat l'hora de la veritat. El 1833 hi ha una possibilitat d'entesa que s'esvaeix. Hi ha l'intent que exemplifica un home d'estat, Pròsper de Bofarull, que publica el llibre Los condes de Barcelona vindicados, que dedica "al señor Don Fernando VII, rey de las Españas" en un gest de complicitat amb la reina vídua, Maria Cristina. El missatge és clar: fer veure a la monarquia espanyola que la identitat d'Espanya rau en la seva diversitat. Però l'esquerra liberal, podríem dir, perd en aquell moment la seva oportunitat. Després ve La Gloriosa del 1868, la primera República..., una dictadura, la Segona República, una altra dictadura i la Transició. Però sense resoldre el problema.

I l'Estat que es dibuixa a la Transició no serveix?

La Transició té alguns problemes. Resol moltes coses: un sistema polític, un sistema constitucional..., deixa enrere un exèrcit molt determinat, deixa enrere la ultradreta, però no soluciona el problema de la relació que deia abans dels sentiments, de la política i de la història entre Catalunya i Espanya.

Quines sortides queden? Des de l'estat autonòmic es pot continuar avançant?

Jo veig diferents sortides. El primer que crec és que ha de passar alguna cosa, que això no va. I entre les opcions n'hi pot haver tres. La primera, que l'estat autonòmic avanci, i en té el potencial, cap a un estat confederal. Seria un cert procés lògic. La segona opció és que hi hagi un retrocés que ningú vol, de recentralització, de refer el camí. I la tercera és considerar que ja no dóna per a més i que Europa li doni cobertura per sortir, com deia Gerald Brenan, del laberint espanyol.

Les consultes sobiranistes, però, es critiquen pel fet de ser proposades pel que s'entén com una minoria i que hi ha una majoria silent, poc activa en aquest debat i que, públicament, no té gaire presència.

És veritat, hi ha tensions larvades que podrien sorgir en determinades circumstàncies. La gent està molt preocupada per la crisi, per l'educació dels seus fills i per qüestions personals. Però també és veritat que les persones mobilitzades en el debat sobiranista són gent rellevant, assenyada, respectuosa, respectable. Són empresaris, professionals... amb els quals s'ha de dialogar.

Vostè diu al llibre, però, que, prenent com a referent Georges Duby, des d'un punt de vista històric c'est trop tard i que els catalans no volen sentir a parlar del cost de tenir un Estat.

Sí, per mi és massa tard, però, alhora, i aquí enllaço amb el cost de tenir un estat, crec que si es vol una cosa s'ha de preparar bé i de veritat. Tenir un estat, i a Europa funcionen i funcionaran els estats, suposa moltes coses. Tenir un exèrcit, per exemple, i un cos diplomàtic. Jo encara crec possible una entesa, crear un patriotisme autèntic sobre bones bases educatives. I que, en tot cas, l'última opció no es prengui per inèrcia, sinó per convicció.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT