Publicitat
Publicitat

Gervasio: Sánchez:

"A Catalunya els polítics no han fet res per aclarir el passat"

Desaparicions "Són molt més brutals que qualsevol guerra" Espanya "Si la gent sabés com es treballa el tema de les fosses i les exhumacions s'escandalitzaria" Polítics "Ja és hora que comencin a donar explicacions sobre el nostre passat"

Gervasio Sánchez (Córdoba, 1959) ha dedicat tota una vida a fotografiar el drama de les desaparicions de guerres, dictadures, persecucions... Aquest periodista i fotògraf, guardonat amb el Premio Nacional de fotografia i el premi Ortega i Gasset de periodisme, ha estat a Guatemala, El Salvador, Bòsnia i Hercegovina, Cambodja, l'Iraq, l'Afganistan... Però assegura que el cas més vergonyós i escandalós és l'espanyol. És per això que pensa dedicar els pròxims cinc anys de la seva vida a fotografiar les exhumacions i les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme. Fins a l'1 de maig es pot veure el seu monumental treball a l'exposició Desapareguts, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Ha dedicat tota la seva vida professional, 27 anys, a retratar el drama dels desapareguts. Què el motiva?

La meva motivació va començar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a la meva època d'estudiant. Col·laborava amb Amnistia Internacional i m'encarregava de les desaparicions i massacres de l'aèria de Centreamèrica. Vaig llegir informes molt colpidors de Guatemala, de la guerra civil d'El Salvador... Al 1984, quan vaig acabar periodisme me'n vaig anar a Centreamèrica. Volia veure amb els meus propis ulls el que havia llegit.

Després de 27 anys no s'ha cansat de fotografiar les tragèdies de les desaparicions?

No, perquè el tema encara no ha acabat. De fet, ara penso dedicar els pròxims cinc anys a treballar a Espanya, perquè em sembla vergonyós el que ha passat en aquest país. L'actitud de la classe política, i vull dir tota la classe política, és vergonyosa, no ha tingut cap interès a aclarir el passat. A Catalunya no s'ha fet absolutament res. Ja és hora que comencin a donar explicacions. Els polítics, siguin del color que siguin, són molt covards. Estem a anys llum de Colòmbia, Bòsnia i Guatemala, on des del punt de vista institucional s'ha avançat moltíssim.

I què s'està fent a països com Colòmbia o Bòsnia i Hercegovina?

A Bòsnia, quan va acabar la guerra es va començar a organitzar un banc de sang, que en aquests moments guarda 90.000 mostres. Quan es troba un esquelet, s'introdueixen les dades en un programa informàtic impressionant i se sap qui és de seguida. A Colòmbia, el govern d'Uribe, que era d'extrema dreta, va aprovar la llei de la justícia. La part negativa d'aquesta llei és que va suposar una amnistia per als paramilitars, però a canvi ells van col·laborar amb la justícia. Durant cinc anys es van exhumar 4.000 cossos. I això que a Colòmbia les exhumacions són molt més complicades que aquí, perquè les fosses són petites, de dos o tres cossos. Hi ha vint equips que es dediquen permanentment a fer exhumacions per tot el país i una fiscalia que judicialitza totes aquestes exhumacions. Si la gent conegués com es treballa aquí a Espanya, com es guarden les restes sense cap tipus de garantia, s'escandalitzaria.

Fins al 2008, però, no s'interessa per la situació d'Espanya?

De fet, fins al 2008 no preveia incloure el cas espanyol a l'exposició. Sempre estic viatjant. He anat a l'Iraq, Colòmbia, l'Afganistan... I quan tornava a casa volia descansar i estar amb la meva família. No tenia cap ganes d'agafar la càmera. En una entrevista, una periodista em va preguntar per què mai treballava a Espanya i li vaig comentar això, que quan tornava de tots aquests viatges volia descansar. I em va dir si ho deia com una excusa. Hi vaig estar donant voltes i vaig començar a parlar amb associacions i familiars de desapareguts dels dos bàndols de la Guerra Civil, i vaig quedar impressionat i avergonyit.

Què pensa fer aquí a Espanya?

No em faltarà feina. Penso documentar-ho tot, com he fet en altres països. El meu objectiu és fotografiar tot el procés de les desaparicions.

Què mostres a Desapareguts , l'exposició que es pot veure simultàniament al MUSAC, al CCCB i a La Casa Encendida?

El visitant entra a l'exposició a través dels centres de detenció on els detinguts són torturats i executats, continua amb els monuments que s'han aixecat en honor als desapareguts, un bloc amb els objectes dels desapareguts, el procés de recerca, les exhumacions... Tanca les exposicions el cas espanyol.

Per què s'hauria d'anar a veure?

És una exposició molt dura, però és molt important que la gent la vagi a veure. Les desaparicions són molt més brutals que una guerra. En una guerra la gent mor i és enterrada. Els mutilats continuen vivint. Els familiars dels desapareguts lluiten tota la vida per trobar-los. I les conseqüències poden ser terribles. Hi ha mares que dediquen tota la seva vida a buscar els fills, hi ha dones que no es poden tornar a casar, hi ha gent que s'acaba suïcidant anys després, és un impacte psicològic molt dur que acaba afectant tota la família. Per exemple, a Guatemala, hi ha una dona que des de 1966 busca el seu marit. Són 45 anys! El de les desaparicions és un tema tabú del qual quasi mai es parla. Ens hauríem de posar a la pell dels familiars dels desapareguts i intentar entendre el seu drama. Quan sento que algú diu que és massa car buscar-los... És tan absurd!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT