Publicitat
Publicitat

Washington directe

Una Champions sense nervis

Parèntesi Enmig de frenètiques negociacions per desxifrar el jeroglífic egipci (com ajudar una revolució democràtica que ens priva d'un règim aliat), els Estats Units es disposen a desconnectar de tot durant unes hores. Avui es disputa la final de la Super Bowl a Texas. Per copsar l'expectació és interessant saber que una plaça d'aparcament dins del recinte pot costar 900 dòlars

Avui és SBXLV i, a dos quarts de set de la tarda, hora de l'est, els Estats Units s'aturaran. SBXLV és la 45a final de la Super Bowl, la final de la lliga de futbol americà. (Aquí sempre han tingut tirada a l'abreviació, però amb el Twitter i la seva limitació de caràcters, l'acrònim s'està assegurant una llarga vida. Dominar els acrònims comença a ser tan important com saber picar tecles minúscules amb polzes adults.) La final de la Super Bowl d'aquest aquest any enfrontarà els Pittsburgh Steelers, de Pennsilvània, amb els Green Bay Packers, de Wisconsin, al Cowboy Stadium d'Arlington (Texas). Si tot això els sona a xinès, no pateixin. Encara que no ho sembli, a milions de nord-americans, també. Però avui és aquell dia en què fins i tot els que no miren mai un partit per la tele, seran allà, com un clau. Com si fos un Barça-Madrid. O com la final de Copa però en ianqui, o sigui, aplaudint l'himne.

Aquest país va ser el primer a convertir les tradicions en un negoci lucratiu i, un cop espoliats els calendaris religiosos i saquejades les festes nacionals, les forces vives del capitalisme modern (marques, publicistes i televisions) s'han especialitzat a inventar-se obligacions de consum disfressades de tradició (que vindria a ser el més semblant a muntar una fàbrica d'antiguitats).

Amb la Super Bowl han aconseguit que el nord-americà, un ésser sovint atrinxerat dins els murs del seu castell, obri casa seva de bat a bat als amics, els faci seure davant la tele plana que està pagant a terminis i es passi sis hores menjant, bevent, i veient anuncis de Coca-Cola, Pepsi-Cola, Budweiser, Stella Artois, Doritos, Hyundai, Mercedes o Audi, a tres milions de dòlars l'anunci, especialment rodats per a l'ocasió i que omplen totes i cadascuna de les constants interrupcions del joc.

L'anunci per a la Super Bowl ja és una especialitat infocomercial. Aquests dies els anuncis es fiquen als telenotícies, però no a la pausa de la publicitat, sinó a les notícies. Presentadors supermotivats anuncien que després de la pausa per als anuncis, veurem els anuncis de la Super Bowl. L'endemà, la cobertura de la cavalcada triomfal de retorn a casa que organitzen a l'equip guanyador competeix amb els reportatges sobre els anuncis més originals de la final.

El Washington Post ja ha fet el tuit "Qui no mira la Super Bowl?", la Casa Blanca ha publicat la llista de convidats a veure el partit en companyia del president, entre els quals destaquen la parella Muñiz-López (Mark Anthony i Jennifer Lo), i l'encarregat del Whole Foods del meu barri, preguntat sobre què eren totes aquelles muntanyes de menjar preparat que impedien circular amb els carros, ha declarat: "Són per a la final. Saps quins són els dos dies de l'any que es ven més menjar preparat als Estats Units? Thanksgiving i el dia de la final de la Super Bowl".

Imparcial?

Per a un europeu futbolcèntric, aquestes emocions queden una mica lluny, i quan davant d'una final et trobes amb la trista situació de no saber amb qui vas, acabes sentint-te com l'observador imparcial d'unes eleccions en un país remot. L'any passat, els Saints, de Nova Orléans, gaudien de les simpaties generalitzades, després de la desgràcia del Katrina (i això que encara no havia explotat el pou de BP), i van guanyar. He estat a Pittsburgh, i he vist l'elegant estadi dels Steelers, però hi ha un detall dels Packers que em sembla que em farà decantar: és l'única franquícia dels grans esports professionals dels EUA sense afany de lucre i és propietat de milers de petits accionistes d'una àrea metropolitana que no passa de les dues-centes mil persones. Com un més que un club, però sense Qatar. Vaig amb ells. Ara ja només he de saber de quin color és la samarreta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT