BarcelonaHi ha alguna cosa que es mou en el mapa polític català. Després d'anys i panys d'incomunicació i retrets mutus, ha començat la distensió entre CiU i ERC. El detonant ha estat el canvi de lideratge a Esquerra, però també la més que previsible gran majoria del PP després del 20-N. El mateix president de la Generalitat i de Convergència i Unió, Artur Mas, ha constatat que la nova ERC ha girat full dels tripartits i que cal estar "a l'expectativa". El desglaç, a poc a poc, fa via.
De moment és una distensió només de paraula i que busca salvar la distància que s'havia creat durant els últims 10 anys. Dirigents de CiU consultats per l'ARA veuen en la nova ERC un eventual pla B per garantir-se prou suport al Parlament en el que queda de legislatura en cas d'una majoria absoluta del PP a Madrid que voli ponts i radicalitzi els plantejaments recentralitzadors. Si es donés el cas, les fonts consultades admeten que se'ls complicaria seguir-se entenent amb Alícia Sánchez-Camacho i no hi hauria altre remei que accelerar la transició nacional cap al dret a decidir amb el pacte fiscal en la línia del concert com a primera estació. I per fer aquest camí, el soci necessari és ERC.
De fet, davant l'ofensiva contra el català a l'escola que avala el PP, han aflorat veus a CDC i a UDC que empenyen perquè la federació aprofiti que la nova ERC ha enterrat el discurs dels tripartits per buscar-hi un acostament que els doni estabilitat pressupostària al marge del PP. És el cas les JNC, amb la complicitat dels dirigents més sobiranistes com Oriol Pujol, Felip Puig, l'eurodiputat Ramon Tremosa i el democristià Josep Maria Vila d'Abadal, que governa a Vic coalitzat amb ERC i és crític amb Josep Antoni Duran i Lleida, gens amic d'entendre-s'hi.
El remot tripartit a la basca
Igualment, Esquerra no perd de vista que refent ponts amb CiU pot tornar a tenir protagonisme en la política catalana i s'allunya dels tripartits, que els nous líders republicans (especialment els de nova generació) consideren la principal causa de les seves desfetes electorals. Junqueras, que arriba "sense motxilles", ha deixat clara la seva predilecció per un encara remot tripartit a la basca -CiU, ERC i ICV-. Sense anar més lluny, en la seva investidura com a alcalde de Sant Vicenç dels Horts va desitjar que l'entesa que allà ha estat possible amb convergents i ecosocialistes es fes extensiva en l'àmbit nacional.
Ara bé, uns i altres ja han deixat entreveure on posen els límits que permeti que l'acostament vagi més enllà de l'àmbit discursiu i tingui traducció en el dia a dia. Mas va fer explícit dimecres el canvi de to respecte als republicans, malgrat que va deixar clar que el procés d'acostament encara és "molt tendre". Amb les resolucions del debat de política general de la setmana que ve al punt de mira i davant un 20-N en què es tracta de posar el PSOE i el PP al sac dels contraris als interessos catalans, el Govern vol evitar que Sánchez-Camacho aparegui com la sòcia de referència i ha explorat acords amb ERC. Però CiU avisa que ha de prevaler el seu programa i no qüestionar els esforços per reduir dràsticament el dèficit. Unes condicions que, segons fonts de la cúpula d'ERC, a priori no són un "impediment" insalvable. Els republicans buscaran acords en base a la literalitat del programa de Mas, que es va fer sense tenir en compte el context de retallades.
Així, Junqueras -que vol reunir-se en les pròximes setmanes amb Mas- posarà com a condició per a qualsevol acord avenços nacionals clars. Això és, en primer lloc, la "independència fiscal" (recaptar, gestionar i liquidar el 100% dels impostos i tenir-hi capacitat normativa). Tant ell com la nova secretària general, Marta Rovira, i la portaveu al Parlament, Anna Simó, van dir no al model de finançament que ERC va abonar el 2009, fet que entenen que els eximeix de seguir-lo defensant. I pel que fa a les retallades acceptarien donar suport al Govern sempre que hi hagi el compromís clar de recuperar les quotes de benestar que es perdin temporalment, malgrat que aquest acostament els pugui costar cert desgast per la banda esquerra.
Els anys del 'pacte nacional'
Hi va haver un temps, als 90 i a principis de la dècada passada, en què sectors intel·lectuals, grups de periodistes i membres de la societat civil treballaven pel "pacte nacional" des de la "transversalitat". ERC jugava a l'equidistància i Jordi Pujol esgotava els anys a Palau de bracet del PP. Però arribat el moment els tripartits es van obrir pas i van donar lloc a una autèntica guerra civil al nacionalisme. Els republicans volien arraconar i substituir institucionalment CiU i els entorns convergents no en deixaven passar ni una als republicans.
Només iniciatives com les consultes sobiranistes en què els partits es diluïen van permetre un mínim treball conjunt de les bases. Ara les ferides semblen haver-se tancat. Les cicatrius queden en forma de recels i desconfiances, però la conjuntura política obliga a fer canvis i tots estan, com a mínim, disposats a fer un esforç.
