Publicitat
Publicitat

Mas conquereix la centralitat catalana mentre Espanya es lliura al PP. Zapatero afronta un final de mandat agònic

CiU acampa a plaça Sant Jaume

Convergència i Unió a Catalunya, i el PP a Espanya, són les dues forces guanyadores de la jornada electoral d'ahir. Són esdeveniments bessons, però no idèntics. En tots dos escenaris els socialistes són els grans damnificats. Una desfeta sense pal·liatius que obliga a un canvi de lideratge i convertirà en una agonia l'últim any de Zapatero al poder. A Catalunya, ERC torna a retrocedir fins als nivells dels partits testimonials: el sobiranisme rampant es queda orfe de referents, amb el permís de les joves CUP, que entren amb força a les capitals de les comarques interiors.

Va ser una gran nit per als convergents. Després de 32 anys d'hegemonia socialista, Xavier Trias serà alcalde. Artur Mas obté un aval per a la política de retallades, la federació obté sucoses alcaldies (Girona, Olot, Manresa i potser Tarragona i Molins de Rei) i fa realitat el somni de qualsevol partit a Catalunya: dominar les quatre cantonades de la plaça de Sant Jaume. CiU acampa a l'epicentre del poder polític, i fins i tot podria deixar el PSC sense la Diputació de Barcelona.

El PSC pateix un fort càstig, potser immerescut per molts dels seus alcaldes. Però és molt difícil guanyar sota unes sigles que remeten al tripartit i a ZP. Els socialistes catalans afrontaran el debat congressual amb una forta crisi d'identitat i de lideratge. Iniciativa per Catalunya, en canvi, ha capitalitzat el descontent social i manté les posicions.

Desastre republicà

Els resultats d'Esquerra mereixen un punt i a part. El partit independentista tanca un cicle electoral desastrós i retorna a posicions gairebé testimonials a la majoria de ciutats importants del país. En un moment àlgid del sobiranisme, poc després de l'exitosa consulta del 10 d'abril, és molt significatiu el retrocés dels candidats republicans a tot el territori. Portabella perd opcions com a futur líder del partit, l'efecte Laporta és contrari al previst, i a la Catalunya interior el botí independentista se l'emporten les CUP. Els 23 diputats de Carod-Rovira el 2003 queden lluny, molt lluny.

Què se n'ha fet, del vot sobiranista? El més jove ha anat a les CUP; una part s'ha quedat a casa; i la majoria ha apuntalat la victòria de CiU al conjunt de Catalunya. Els convergents n'haurien de prendre nota, però tenen altres maldecaps: el PP ha millorat posicions a Catalunya, i està destinat a governar Espanya. Artur Mas no ho podrà ignorar.

El PP obté resultats històrics a Barcelona i Tarragona, on potser compartirà el govern, i també a Badalona, on ha obtingut la seva victòria més rutilant, precisament amb el candidat més polèmic i incorrecte. Aquest fet, sumat a la irrupció de Plataforma per Catalunya amb un discurs netament xenòfob, confirmen la pluralitat política catalana, la coexistència de sensibilitats oposades, la policromia d'un país ple d'arestes que haurà d'aprendre a administrar la seva complexitat.

Això no nega l'acusada preeminència de CiU com a força política central de Catalunya, una posició que el president Artur Mas haurà d'explotar a fons per jugar les seves cartes en el front polític espanyol... que ahir es va tenyir d'un blau intens i inapel·lable com el d'un oceà.

Marea o suïcidi

És difícil discernir si estem davant d'una marea conservadora o d'un suïcidi socialista en massa, però la magnitud de la victòria del PP admet pocs matisos. És el penúltim acte del zapaterisme i el pròleg de l'ascens de Rajoy a la Moncloa. Com a Catalunya, serà el centredreta qui gestionarà les retallades i la sortida de la crisi. Una invitació a la Santa Aliança? Tot dependrà del llistó nacional de CiU, de les pressions del sector que encapçala la reforçada Esperanza Aguirre i, sobretot, del resultat que uns i altres obtinguin a les pròximes eleccions generals, siguin quan siguin.

El PSOE s'ha situat fora de qualsevol equació. Amb un líder amortitzat, sense bases de poder territorial i enfrontat a una conjuntura econòmica paorosa, les perspectives del socialisme espanyol són tètriques. El bipartidisme espanyol corre el risc d'esdevenir un monòleg. Els #indignats de la Puerta del Sol són, ara mateix, l'única veu discordant enfront de la marea blava, però sembla evident que la seva protesta no ha incidit en els resultats.

El PP obté folgades majories a tot arreu, incloent-hi el País Valencià (on, tanmateix, el valencianisme polític ha obtingut un èxit històric amb 7 diputats) i les Balears; assoleix el simbòlic trofeu de Sevilla, el feu històric de Castella-la Manxa i ja prepara l'assalt a Andalusia. El PSOE potser conservarà, amb pactes, Aragó i Extremadura. És, en efecte, una marea blava... excepte Catalunya, com ja s'ha dit, i Euskadi, on Bildu ha irromput amb força, sent la força més votada a Sant Sebastià, i on el pacte PP-PSOE ha estat víctima d'un càstig evident.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT