Publicitat
Publicitat

El PSC s'ensorra i perd fins i tot la Diputació de Barcelona

CiU s'imposa per primer cop a les municipals a Catalunya i el PP ja té a tocar la Moncloa


A Catalunya es consolida el canvi de cicle que va començar el 28 de novembre amb el triomf d'Artur Mas i a Espanya ja no hi ha res que faci pensar en una sorpresa que impedeixi que siguin el PP i Mariano Rajoy els que estiguin còmodament instal·lats al Palau de la Moncloa la primavera de l'any que ve.

CiU, que sempre havia estat especialitzada en les autonòmiques, va aconseguir ahir el que no havia passat mai i que fa uns anys era impensable: trencar amb la Catalunya dual i guanyar unes eleccions municipals a nivell nacional. Per sortir-se'n va vèncer a Barcelona, però també a Girona o en poblacions com Mataró o Molins de Rei, al Baix Llobregat. I va arrasar en altres com Sant Cugat o va recuperar, a la Catalunya interior, majories que no es donaven des dels anys daurats de Pujol.

La victòria de CiU per 60.000 vots és, com totes, dolça. En cap cas és agredolça. Si de cas només compta amb la incomoditat que, en alguns grans municipis, la federació està obligada a entendre's (i a compartir el poder) amb el PP, si no és que el PSC s'hi posa bé, cosa difícil vistos els primers compassos de la legislatura i la inestabilitat interna en què pot entrar el socialisme català a pocs mesos del seu procés congressual, que haurà de ser quasi de refundació.

Els pactes CiU-PP podrien estar a l'ordre del dia a Barcelona i, sobretot, a Tarragona. A la capital de la demarcació, on convergents i populars ja es reparteixen el poder a la Diputació, CiU va empatar amb el PP en regidors (7 a 7) i va avançar-lo per només tres vots. Tot indica que si volen desplaçar Josep Fèlix Ballesteros, del PSC, els conservadors s'hauran de repartir l'alcaldia.

Encara hi havia ganes de càstig

A l'altre costat, l'esquerra que fa uns mesos era al Govern, que gestionava tots els grans municipis llevat de Sant Cugat i tres de les quatre diputacions, s'ensorrava sense pal·liatius. Els dirigents del PSC i d'ERC portaven mesos dient que ja van pagar penyora el 28-N i que les ganes de castigar-los de l'electorat eren història. Doncs no. I les pèrdues institucionals seran molt sensibles.

Els convergents recuperaran, gràcies a les seves majories absolutes, les diputacions de Lleida i Girona. Mantindran Tarragona amb el PP i, això és històric, tindran la de Barcelona. CiU passa de 16 a 20 diputats, el PSC baixa de 25 a 19 i el PP puja de 4 a 6. ERC i ICV-EUiA mantenen 4 i 2 actes, respectivament. CiU, doncs, podrà triar qui i amb qui pren el relleu del socialista Antoni Fogué al capdavant de la poderosa institució, que havia de ser caserna d'hivern socialista en el pitjor dels contextos previstos.

Perduda Barcelona i Girona i molt tocat al territori (perd Manresa, Olot, Salt i Tàrrega), al PSC li queda Lleida i ciutats del cinturó, malgrat que en algunes com l'Hospitalet ja no té majoria absoluta. I deixa de ser primera força a Badalona, on s'imposa el discurs xenòfob del PP, a Vilanova i la Geltrú i a Reus. Caldrà veure quins governs reté i amb qui. En aquest sentit la resistència que, un cop més, demostra ICV-EUiA pot ser un salvavides de primera. Els ecosocialistes aguanten però no servirà de gaire cosa perquè els germans grans del PSC no seran capaços d'articular majories en molts municipis i, fins ara, ells es neguen a explorar acords amb CiU mentre Mas no replantegi la seva política de retallades socials.

Esquerra es fon a la ciutats

I la situació d'Esquerra és directament dramàtica als grans municipis. El partit que encara lidera Joan Puigcercós recula i només manté un suport significatiu a la Catalunya rural, on el 2003 i el 2007 havia aconseguit esdevenir una alternativa real a CiU i al PSC. El republicans, castigats a Barcelona, on l'experiment de Jordi Portabella per sumar tot l'independentisme no ha tingut efecte, es queden fora dels ajuntaments de Girona, Tarragona, Lleida i de moltes altres grans ciutats com ara Sabadell o Badalona. En totes havien format part dels governs amb el PSC.

La Catalunya dels cinc partits experimenta una notable alteració als ajuntaments. Solidaritat, que el 28-N va treure el cap al Parlament amb quatre escons, fa un resultat testimonial i no arriba a mig centenar de regidors, tots de municipis petits. Ciutadans obté algun vot més però es conforma amb sis regidors, la meitat dels que tenia. Les municipals no són per a ells.

Apareixen, en canvi, dos fenòmens incipients: la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), que explica, en part, l'ensorrada d'ERC, i la Plataforma per Catalunya, que fa mal al PSC al cinturó, on la immigració és difícil de gestionar en context de crisi.

La CUP ha tingut un suport similar però s'enfila fins al centenar de regidors. És lluny dels 1.300 d'Esquerra, però serà present en moltes ciutats mitjanes. La CUP hi és i ERC no a Vilanova i la Geltrú, Girona, Berga, Mataró, Reus i Sant Cugat. I els cupaires superen els republicans a Vilafranca, Valls i Vic. La divisió ha deixat l'independentisme fora a Lleida, Tarragona i Sabadell.

I si Catalunya consolida tendència conservadora amb una CiU que, tot i que esperava més a Barcelona, encara manté la lluna de mel amb l'electorat i un PP que segueix ocupant quotes de poder institucional i fins i tot amenaçant les hegemonies del PSC, a Espanya la situació es mou en les mateixes coordenades.

Els socialistes van perdre Sevilla i Castella-la Manxa a mans de María Dolores de Cospedal. A Aragó, Extremadura i Astúries també deixen de ser primera força però els pactes els podrien situar o mantenir als governs. I a Madrid, que Zapatero va guanyar al PP el 2004, Esperanza Aguirre els dobla i UPyD entra amb força. IU puja poc, molt poc. Nous temps. Dolents per a l'esquerra.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT