Observatori global
Crònica 13/02/2011

Començar de nou a la Mediterrània

Carme Colomina
2 min

La caiguda de Mubàrak no és el final. És només el principi. Europa ha perdut un dels seus dictadors preferits, el que va fer la pau amb Israel mentre engrandia el seu rol de potència regional estratègica, influent al món àrab. El de la mà de ferro contra l'islamisme radical, amfitrió de ministres i caps de govern europeus amb vacances pagades al mar Roig. La Unió Europea li ha fet costat gairebé fins al final, conjugant els verbs d'un llenguatge diplomàtic correctament buit.

Els 27 tenen compromesos 2.000 milions d'euros, entre el 2011 i el 2013, per als seus veïns del sud i l'est de la Mediterrània. Diners de les arques europees per a règims autocràtics que avui se senten una mica més insegurs perquè no és Europa qui els reclama la fi de les violacions dels drets fonamentals -no ho ha fet fins ara- sinó el seu poble.

El fracàs de la Unió Europea en aquesta regió del Mediterrani ve de lluny. Deia un article del Consell Europeu de Relacions Exteriors que el fracàs d'Europa a Egipte va començar el 1956, quan França i el Regne Unit van decidir intervenir en aquell país per evitar la nacionalització del canal de Suez per part del president Gamal Nasser. La intervenció va acabar en un desastre, amb els Estats Units demanant als europeus que es retiressin, els britànics refent ràpidament ponts amb els nord-americans i els francesos reivindicant la seva autonomia.

Sense estratègia

Mig segle després encara no hi ha una estratègia europea clara a la Mediterrània. La UE ha allunyat Turquia, la seva influència al Pròxim Orient és mínima, la Unió per la Mediterrània frega el desastre i durant anys s'han mimat Ben Alis, Mubàraks, Gadafis i altres autòcrates de torn. Ara, però, es cuidaran una mica més les formes. Des de dijous, l'executiu comunitari ha prohibit a comissaris i alts funcionaris que a partir d'ara utilitzin per a les seves vacances jets privats d'oligarques o iots de dictadors.

Tunísia o Egipte tot just comencen una nova pàgina de la seva història. A Algèria, el Marroc o Jordània el malestar de la societat s'expressa ja al carrer.

Dimecres, l'escriptora i periodista tunisiana Sihem Bensedrine explicava a Barcelona els esforços del seu país per teixir una nova democràcia. Bensedrine es va dirigir a "aquesta Europa que es pensava que érem incompatibles amb la democràcia" amb una única demanda, que no els "imposin un model". La Unió Europea no ha d'imposar, però s'hi ha d'implicar. A Egipte, una país de 80 milions d'habitants, un de cada cinc viu en la pobresa. Abans de la revolta s'esperava que el turisme hi deixés més de 10.000 milions d'euros aquest any. Ara els hotels estan deserts. Els joves, que han estat l'origen i la força de les protestes, estan majoritàriament condemnats a l'atur o a no trobar un futur professional esperançador. Si a la Unió Europea i els Estats Units els preocupa l'estabilitat regional, més que sostenir règims repressors poden començar a comprometre's de veritat amb el seu desenvolupament econòmic.

stats