Confirmat: Obama era nord-americà
En realitat, Obama no va demostrar que havia nascut a Amèrica quan va ensenyar la partida de naixement, sinó quatre dies més tard, quan va anunciar al món que, amb una ordre seva, els Estats Units havien matat Ossama bin Laden.
Hi ha poques missions en què l'ànima nord-americana se senti més reconeguda que en la caça, captura i ajusticiament d'un criminal. Obama, aquell nen criat a Indonèsia, Hussein de middle name , universitari que llegia autors marxistes, l'organitzador comunitari de Chicago, el primer candidat 2.0, aquell president a qui ridiculitzaven amb masclisme dient que no era el primer president negre sinó el primer president dona (per tou), havia confirmat que es prenia al peu de la lletra el jurament de preservar, protegir i defensar la Constitució del país, i que el premi Nobel de la pau no li creava cap conflicte d'interessos. Barack Obama haviar resultat ser tan nord-americà com John Wayne.
Res d'això ens hauria d'estranyar. Ja el 2006, a L'audàcia de l'esperança , Obama escriu: "Tenim el dret d'emprendre accions militars unilaterals per eliminar una amenaça imminent a la nostra seguretat", i l'octubre del 2008 afirma durant un dels debats de campanya: "Si tenim Bin Laden al nostre abast i el govern del Pakistan és incapaç d'agafar-lo o no ho vol fer, crec que hem d'actuar i que l'agafarem. Matarem Bin Laden. Aixafarem Al-Qaida. Aquesta ha de ser la nostra prioritat nacional de seguretat més important".
En la setmana que s'acaba avui hem assistit a la investidura definitiva d'Obama com a comandant en cap. Quan arribi aquesta nit, Obama s'haurà passat literalment una setmana sencera a les pantalles dels televisors presentant tots els matisos de l'èxit: ha brindat amb el Congrés a Washington, ha abraçat les vídues i els orfes a la Zona Zero de Manhattan, ha confraternitzat amb bombers i policies a Nova York, ha arengat les tropes a Kentucky i ha tingut temps per revestir-se de dignitat i decidir que no ensenyaran la foto de Bin Laden mort "perquè no som així". Avui fa una setmana convocava per sorpresa els mitjans, i aquesta nit contestarà les preguntes del mític 60 minuts .
La Casa Blanca ha desplegat una estratègia conceptual tan calculada que dir-ne propaganda resultaria barroer. La captura i mort de Bin Laden han estat presentades com la reparació històrica del trauma nacional de l'11 de setembre de 2001, i la corona de flors a la Zona Zero aspirava a competir amb la imatge de George Bush prometent megàfon en mà, sobre les restes encara fumejants del World Trade Center, que "els que han fet això aviat ens escoltaran". Els trets que van abatre Bin Laden s'han volgut convertir en la prova que l'estratègia a l'Afganistan i el Pakistan funciona. I en el terreny de la narrativa simbòlica, Obama ha posat els deu anys que ha durat la cacera de Bin Laden al costat de la guerra de la independència, la conquesta de l'Oest, el primer tren de costa a costa, l'home a Lluna o el reconeixement del drets civils.
Ara s'imposa la crua realitat
Després de les celebracions, s'imposa la crua realitat: tothom sap que la mort de Bin Laden no acabarà amb el terrorisme, i que a curt termini els Estats Units corren més perill a causa del risc de represàlia. Mentrestant, al departament d'Estat la preocupació màxima és evitar la radicalització d'un Pakistan nuclear que convertiria en estèril la guerra a l'Afganistan.
L'única esperança per a la pau entre el món musulmà i Occident es continua trobant en la gent que hem vist sortir al carrer durant la primavera àrab per demanar justícia social. No duien cap foto de Bin Laden ni el ploraran. Volen una vida digna. En el fons és senzill: anar cap a la pau pel camí de la llibertat.
