Conviccions i compromís
Per a aquells que vam créixer amb el principi que la democràcia era l'únic sistema d'organització política digne de ser viscut, ja resulta insuportablement obscè que els polítics segrestin el mandat de representar els interessos i esperances generals i el redueixin a la simple derrota del contrari, encara que el preu sigui la derrota de la societat i l'erosió, qui sap si irreversible, de la democràcia.
Washigton està entregat aquests dies a un espectacle d'aquestes característiques. El problema a resoldre és un dèficit de més de catorze bilions (catorze milions de milions de dòlars), i es veu a venir que la solució passarà, tard o d'hora, per una retallada de prestacions socials a jubilats, gent gran, pobres, estudiants, mestres, investigadors, veterans, discapacitats i un llarg etcètera de receptors dels 70 milions de xecs que el Govern Federal envia cada mes.El moment és clau. Està en joc el futur de l'estat del benestar.
Apujar impostos
Els demòcrates s'inclinen preferentment per apujar els impostos a rics i empreses, i els republicans ho fien, sobretot, a la reducció de la despesa en sanitat per a majors de 65 anys i pobres. Obama s'ha situat al mig, com sempre, i ha ofert fins i tot retardar el dret a la medicina pagada amb diners públics dels 65 als 67 anys, en una concessió que Paul Krugman ha qualificat de traïció als principis del Partit Demòcrata. A canvi, el president vol acabar amb les sucoses deduccions d'impostos de què gaudeixen rendes altes, petroleres o bancs. Però els republicans diuen que res d'impostos i tot retallades.
Divendres a la tarda, l'Obama més frustrat que s'hagi vist mai va convocar la premsa contra rellotge per desvelar que tenia un acord "just" per a les dues bandes, però que l'acabava de trucar l' speaker Boehner per dir-li que es retirava de la negociació. Obama va afirmar: "Una de les preguntes que el Partit Republicà haurà de respondre és si poden dir 'sí' a alguna cosa". Poc després, Boehner assegurava que era Obama el que havia "mogut la porteria" a l'últim moment i havia fet impossible l'acord.
Probablement, cap dels dos diu tota la veritat, però la disquisició microscòpica de "qui va dir què" interessa poc. Aquí el que tenim obert en tota la seva cruesa és la dificultat per equilibrar les conviccions i el compromís.
Divendres al matí, en el curs d'un town hall meeting , una professora d'institut anomenada Mary Wagner va dir a Obama: "Dono classe de Govern, i ensenyo als meus alumnes com d'important és el compromís en un sistema bipartidista com el nostre. Però després de les últimes eleccions, els meus estudiants van sentir dir als líders republicans que no pensaven arribar a cap acord amb els demòcrates. Això vol dir que ja no farem servir el compromís mai més? Què se suposa que haig d'ensenyar als meus estudiants sobre com funciona el govern, si hi ha gent que diu ben clar que no pensa pactar res amb els altres?" (aplaudiments). Obama li va demanar que continués ensenyant el valor del compromís, per què és així com funciona no tan sols la política, sinó la vida mateixa, "com bé saben els que estan casats" (riures).
L'adversari és un monstre
En l'ambient polític en què ens hem instal·lat, sembla que qui pacta sigui un tou, i que el que sempre diu que no, tingui conviccions, quan, segurament, el que té és por que algú més "pur" li robi els vots per la dreta o per l'esquerra. En l'ambient polític en què vivim, cadascú en la seva bombolla de diaris i ràdios afins, l'adversari s'ha convertit en un monstre, i amb un monstre, és clar, no s'arriba a cap acord.
La democràcia és compromís, i mai com ara, amb la societat tan colpejada i desorientada, havia sigut tan important la negociació dels interessos generals. Perquè si la democràcia no funciona, hi ha molts autoritarismes a punt per substituir-la. Aguanta, Mary Wagner.
