Les corbates, a la butxaca. Per prescripció policial. L'objectiu: entrar al Parc de la Ciutadella per la porta del carrer Wellington sense semblar un polític, sense donar la imatge de càrrec electe. El perímetre del Parlament s'ha convertit en un hostil laberint humà. Més de dos mil manifestants exhibeixen cartells i s'omplen la boca de democràcia, però paradoxalment volen impedir que l'òrgan que representa la sobirania del poble es reuneixi. I alguns estan disposats a fer-ho amb andròmines de tota mena: des de les clàssiques ampolles, esprais, deixalles, líquids i escopinades, fins a una curiosa piscina inflable.
Però qui surt al Polònia ho té ben pelut. "Mireu allà! És la Marina Geli!", exclama un dels indignats . La crida té efecte immediat. Angoixada, sense dir res, fent com si no sentís els crits i els insults, Geli intenta arribar al cordó policial de la porta, però la multitud que l'encercla l'allunya d'allà. Li tallen el pas aquells que clamen contra les retallades. Al final ha de desistir i fer cap al provisional refugi de l'Estació del Nord. També la seu d'Unió, ara sense demanar carnet, acull víctimes del setge.
A comissaria, retinguts, esperen una quarantena més de polítics que ja fan tard al ple. Només uns quants de més matiners han pogut entrar per mitjans propis. Això sí, amb conseqüències. La gavardina marcada amb esprai de Montserrat Tura n'és un exemple.
Però Artur Mas dóna un cop de puny sobre la taula. Els indignats se n'adonen quan el brunzit de l'hèlix de l'helicòpter dels Mossos es converteix en la banda sonora del setge. Rostre sever i entrecella arrufada del president just després d'aterrar amb Núria de Gispert. Després de la primera i la segona autoritat del país, se succeiran un reguitzell d'expressions de gravetat, ulls de ràbia i paraules, sí, d'indignació. Uns arriben també per aire, especialment els membres del Govern, els altres, retinguts a l'Estació del Nord o a la comissaria del carrer Bolívia, arriben en furgonetes dels Mossos per la porta de servei del Zoo. "És més fàcil entrar al camp del Madrid", diu Joan Laporta per destensionar.
El búnquer parlamentari
I el ple arrenca. Només el vaivé inquiet de Felip Puig sobre la catifa vermella enganxat al telèfon i l'entrada amb comptagotes de diputats a l'hemicicle recorden que es tracta d'una jornada excepcional i insòlita en democràcia. El Parlament i el parc es converteixen en un búnquer, un microcosmos de polítics, periodistes i mossos, on les corbates campen tranquil·les. Es parla de dèficit i de milions d'euros mentre uns metres enllà denuncien sense matís la corrupció, l'atur i l'ús de la força.
Els manifestants s'enfilen a les tanques. Un, fins i tot, ensenya el cul al dispositiu policial. Els mossos ni s'immuten. Un d'ells, fins i tot, aprofita per cruspir-se un tàper de cigrons. El dia es preveu calorós i llarg. Llarg com un dia sense pa. Però no, el pa, com el debat, va arribar al Parlament. Blindat, també en una furgoneta dels Mossos.
