PERIODISTAJa hi som: guerra. Guerra civil. Fa quatre mesos que es parla de la possibilitat de la guerra a la Costa d'Ivori i, malgrat la presència de les forces militars de l'ONU sobre el terreny, malgrat la mobilització dels organismes internacionals i dels líders africans, la negociació només s'ha demostrat com una espera: tothom ho veia a venir. Incompetència o impotència, el cas és que el diàleg, la negociació, la pressió no ha estat prou decidida, prou intel·ligent per evitar una guerra que, si s'embolica en una guerra civil oberta, tindrà uns resultats desastrosos per als ivorians i, probablement, també per a tota la regió: només a la veïna Libèria més de 100.000 refugiats ja han creuat la frontera.
Fa quatre mesos, unes eleccions presidencials van donar la victòria a l'opositor Alassane Ouattara. El president Laurent Gbabo no va acceptar, però, la derrota i es va enrocar sense cedir el poder. Ouattara va nomenar el seu propi govern i es va instal·lar, protegit per l'ONU, en un hotel disposat a plantar cara. Des d'aleshores la situació ha estat un estira-i-arronsa, amb petits combats, petites escaramusses que han provocat uns 400 morts i mig milió de desplaçats. L'exèrcit de Gbagbo ha decidit no enfrontar-se a l'avanç del FRCI i s'està replegant a Abidjan, la principal ciutat del país, amb uns cinc milions d'habitants, on, si es produeix un setge i Gbagbo planta cara, la batalla pot ser llarga i cruenta. "Èpica", ha dit un portaveu de Gbagbo amb aquest sentiment difícil de desterrar segons el qual hi ha més èpica en la violència que en la construcció de la pau.
Autorització per protegir civils
El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar dimecres una resolució segons la qual les forces de l'ONU sobre el terreny (ONUNCI) tenen autorització per fer servir tots els mitjans per impedir els atacs d'armes pesades contra la població. Això vol dir que els soldats internacionals podrien entrar en combat. I, com era previsible, els diaris captius i fidels a Gbagbo ja han acusat l'ONU i França (el principal promotor de la resolució) de prendre partit a favor d'Outtara, justament quan ha començat l'ofensiva militar. Gbagbo, que ara es veu en inferioritat militar i ha perdut els suports internacionals a l'ONU, va demanar dimecres que s'aturi el foc i va oferir-se a dialogar "pel bé del país", després de quatre mesos d'intransigència.
Si la guerra decideix finalment el futur immediat de Costa d'Ivori, si el nou escenari polític es construeix sobre la victòria militar d'un dels dos grups que ara s'enfronten amb les armes, dues sensibilitats diferents, ètniques, religioses, ideològiques, aquestes diferències enfrontades quedaran empantanades en una divisió del país i un conflicte que serà la llavor de noves guerres.
Que els organismes internacionals hagin estat incapaços d'evitar-ho, de construir pluralitat i democràcia, demostra una vegada més la fragilitat d'un món en què la protecció dels civils és només retòrica i els interessos del grup, nacionals, econòmics, s'imposen finalment, amb escassa sensibilitat i contenció pel recurs de la violència. També demostra la fragilitat (i la hipocresia) de processos democràtics "monitoritzats" des de fora que molt sovint acaben sent excloents i divideixen societats en què les diferents comunitats consideren que el poder és una oportunitat per governar per als teus i no per a tothom.
