Observatori d'Àfrica
Crònica 18/03/2011

Costa d'Ivori, democràcia captiva

2 min
La gent observa el cadàver d'un home mort a trets a la ciutat d'Abidjan.

L'actualitat mundial funciona molt sovint com la nòria d'un parc d'atraccions: a mesura que una de les cistelles s'allunya per fer una volta, una altra cistella ocupa el seu lloc, i aquesta també acaba per enlairar-se i desaparèixer mentre torna la cistella a la qual havíem perdut la pista.

Fa tres mesos, Costa d'Ivori ocupava el centre del debat internacional. Després d'unes eleccions generals, el president Gbagbo va ser derrotat al mes de novembre per l'opositor Ouattara. Gbagbo, però, es va enrocar i va decidir que no cedia el poder. I que era ell qui havia guanyat, malgrat que els organismes internacionals donaven vencedor Ouattara. Des d'aleshores ambdós vencedors actuen com si fossin els presidents legítims, mentre el país viu el que el reporter J. P. Rémy ha qualificat com una "mitja guerra que s'està transformant en un conflicte obert, dirigit per invisibles cada vegada més visibles". Aquests invisibles són les milícies -un cert "comando invisible"- que mobilitza Ouattara, però també els "joves patriotes" de Gbagbo. Tots dos grups practiquen una mena de guerrilla urbana que ja ha arribat a la mateixa capital, on aquesta setmana hi ha hagut diversos morts.

L'agència de les Nacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha alertat una vegada més sobre la preocupant situació humana del país i la "limitada resposta" internacional. Segons l'ACNUR, ja són 370.000 els desplaçats a l'interior del país, i hi ha més de 80.000 persones que han decidit creuar la frontera per refugiar-se a Libèria i a altres països de la regió. La situació d'impàs, de bloqueig, que viu Costa d'Ivori va més enllà dels interessos que enfronten Gbagbo i Ouattara i s'estén a l'actitud vacil·lant dels mateixos organismes internacionals i dels països de la regió. Simplificant, Gbagbo representaria una posició sobiranista, etnonacionalista, fortament anticolonial, mentre que Ouattara és considerat com un home "de fora", que rep el suport d'occident. Aquest debat -aquest sentiment- que barreja ingerència i sobirania, colonialisme i africanisme, fa que a escala internacional i, sobretot africana, els suports a Gbagbo i Ouattara també estiguin dividits.

Ni guerra ni pau

Així, bloquejades les vies diplomàtiques, impotents els organismes internacionals, paralitzada l'economia, enrocats ambdós "presidents", "la mitja guerra", en què la guerra encara no és oberta però la pau és inexistent, s'està convertint en un temps d'espera per a la gran guerra civil. Una guerra que si arriba ens haurà de portar nous episodis de violacions massives dels drets humans, massacres ètniques i una balcanització d'un territori on el catolicisme i l'islam també formen part de l'artilleria intel·lectual que alimenta el conflicte i divideix el país entre el nord i el sud. El fet que tot això passi després d'unes eleccions no és, per altra part, cap bona propaganda per a la democràcia, i més d'un militar i també algun polític ja deuen estar pensant en una altra mena de solucions per sortir de "la impossibilitat de la democràcia".

La cistella ivoriana, a la qual havíem perdut de vista mentre les revoltes àrabs, Gaddafi i el terratrèmol del Japó passaven per la casella de sortida, ha fet un tomb complet a la sínia per dir-nos que les guerres anunciades no s'esvaeixen només pel fet que no se'n parli.

stats