Publicitat
Publicitat

ANIVERSARI

Es compleixen 30 anys del moviment que va combatre sense violència l'espanyolisme asfixiant

La Crida: la resposta catalana al 23-F

Qui no recorda el logo de la Crida? Durant dotze anys la figura fugaç d'una persona onejant una senyera va ocupar parets, cartells i pàgines de diari. La icona, creada pel valencià Joan Genovés i cedida per ACPV, va quedar identificada per sempre amb l'essència d'aquest moviment, que va néixer per desvetllar la societat en defensa del país i internacionalitzar el fet nacional.

Tot i que el Manifiesto de los 2.300, impulsat a principis del 1981 per un grup de professors i acadèmics, entre els quals hi havia Federico Jiménez Losantos, és considerat el punt d'arrencada de la Crida, el seu origen és anterior. "Un grup de persones ens reuníem al Ciemen perquè ens preocupaven els atacs contra la nostra cultura, sobretot arran del 23-F -explica Aureli Argemí, un dels seus fundadors-. El Manifiesto de los 2.300 va ser un catalitzador que va accelerar-ho tot", afegeix.

De la UB al Camp Nou

En aquest sentit, el dia 18 de març del 1981 es va convocar una assemblea d'intel·lectuals al Paranimf de la UB per copsar la rebuda que podria tenir un moviment de masses. Els promotors de l'acte es van trobar amb centenars de persones que van urgir-los a crear una organització, de manera que allà mateix es va improvisar un manifest i va néixer la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

Es va acordar fer un gran primer acte al Camp Nou el dia de Sant Joan d'aquell any, patró dels Països Catalans, per deixar clar que la nació sencera n'era el referent. Durant els preparatius de l'acte es van viure situacions surrealistes. Per exemple, un representant del governador civil va demanar que se substituís el lema "Som una nació" per "Visca l'autonomia de Catalunya", una idea que va ser rebuda amb estupefacció. L'acte al camp del Barça, en tot cas, es va fer davant de 100.000 persones i va marcar el primer pas de la nova organització.

La Loapa encén els ànims

L'Estat espanyol no va decebre els que temien una involució autonòmica i el 1982 es va aprovar la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic. La Loapa va encendre Catalunya i la Crida va convocar una gran manifestació de rebuig que va aplegar unes 300.000 persones. En aquest sentit, des que es va fundar la Crida es va convertir en una habitual de les pàgines dels diaris i dels informatius de ràdio i televisió per l'espectacularitat de les seves accions. Els seus activistes van ocupar aeroports i estacions de tren per reclamar un tracte just a la llengua catalana, van pintar vaixells de l'armada americana, es van despenjar d'El Corte Inglés i fins i tot van robar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat durant una visita del príncep Felip.

Però no tot van ser èxits mediàtics i bon ambient. Qualsevol activista de la Crida recorda les estomacades de la policia i les detencions. En tot cas, els membres del moviment mai no s'hi van tornar perquè el principi de la no-violència era inherent al moviment. La Crida no va modificar aquesta convicció ni tan sols quan, l'agost del 1985, elements de l'extrema dreta van rebentar la seva seu amb una bomba.

L'any 1993, una mica per sorpresa, la Crida es va dissoldre. Les raons que van decidir la seva dissolució van ser de pes. D'una banda, algunes de les cares més visibles, com Àngel Colom i Carles Riera, apostaven per la via política. De retruc, havien sorgit altres organitzacions amb objectius similars. "Els paràmetres polítics i socials havien canviat i no volíem que la Crida s'anés degradant amb el pas del temps", diu Jordi Sánchez, un dels dirigents que va ser a la Crida fins a l'últim dia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT