Observatori global
Crònica 08/01/2011

'Crisis, what crisis?'

2 min
Occidental, PIB

Fins ara, les meves converses a l'Àfrica començaven i acabaven amb el futbol. Al Congo, Ruanda o Tanzània, tothom intentava aprofitar la presència d'un europeu per intercanviar opinions sobre la Premier League o les alineacions de Guardiola, convençuts que podia aportar-ne bon informació. Aquest any, però, a Kampala, Kigali i Dar es Salaam, l'interès no eren les cabrioles de Messi ni els gols de Rooney, sinó el que anomenem -així, per la cara- crisi econòmica mundial.

A l'Àfrica, els habitants de l'hemisferi nord som ara peces exòtiques, ja no com a mostra del progrés d'una societat, sinó com a exemple d'una derrota. Als forns de pa, als minibusos o a les tavernes t'envolten persones encuriosides pels relats sobre famílies que ho han perdut tot o països que s'han declarat en fallida. Molts no creuen que a Espanya hi hagi taxes d'atur pròpies de l'Àfrica Occidental i que encara no hi hagi un esclat social. No conceben que el deute dels Estats Units estigui en mans de la Xina, que l'economia del Regne Unit estigui en números vermells o que el geni tecnològic del Japó s'hagi apagat. Tot això els sembla insòlit, una reacció que també he copsat al Brasil, a l'Iran i fins i tot a l'Afganistan.

Una crisi que no és mundial

I la pregunta final sempre és la mateixa: però per què en dieu crisi econòmica mundial? La nostra visió del món, absolutament etnocèntrica, ens cega una vegada més. Resulta que tres quarts de la humanitat no viu en països castigats per la crisi econòmica. Tot el contrari: bona part del planeta contempla el futur amb un cert entusiasme malgrat que els reptes que tingui al davant siguin majúsculs. El creixement del PIB africà ha arribat gairebé al 6% el 2010 i espera superar la marca aquest any. Coca-Cola ha situat el continent en la seva agenda de prioritats i s'espera l'assalt de les cadenes de menjar ràpid internacionals: McDonald's, Starbucks... fins ara molt reticents a invertir en països que consideraven poc rendibles. Parlar de crisi mundial a un brasiler és gairebé ridícul: l'expectativa de creixement del seu país és de dues xifres. El creixement econòmic de l'Iran és estable i està darrere de les revoltes polítiques de l'any passat: la puixança d'una classe mitjana que ja té cotxe, refrigerador i que ara aspira a més llibertat. Llatinoamèrica comença a descartar Europa, els Estats Units i el Japó per comerciar i aposta per la cooperació Sud-Sud. La Xina i el Perú fan negocis, el Brasil i Angola tenen transaccions comercials de primer ordre, l'Índia i Moçambic fan tractes i Turkish Airways està obrint rutes a l'Àfrica Oriental. A tots ells els importen un rave les nostres obsessions, com els plans de defensa estratègica de l'OTAN o el Pròxim Orient.

El Nord està deprimit i confós; el lliure comerç està provocant pobresa, atur i insatisfacció. El Sud, en canvi, disfruta de l'eufòria de la seva població majoritàriament jove, fascinada amb la idea de construir sobre el no-res. El Nord pensa que ha passat el seu temps; els països del Sud, en canvi, senten que ara comença la seva era i la contemplen amb optimisme. El Sud viu al segle XXI, mentre que els Estats Units, amb el Tea Party, tornen a inspirar-se en l'esperit del segle XVIII. Aquesta paradoxa ja ho diu tot.

stats