Publicitat
Publicitat

La Cuba de Raúl: alguna novetat?

Amb el vell estil de les repúbliques socialistes, després d'una (segurament multitudinària) desfilada militar, arrencarà avui el VI congrés del Partit Comunista de Cuba. Un esdeveniment que -com tots els celebrats a l'illa des de fa mig segle- ja ha rebut el segell de transcendental.

Des de fa 50 anys cadascun dels grans canvis ocorreguts en la política del país s'ha donat a conèixer públicament en un congrés de l'únic partit permès. En l'últim, que es va celebrar fa tretze anys, es va posar punt final al dolorós procés d'austeritat i penúria posterior a l'esfondrament de la Unió Soviètica, conegut com el període especial . Des d'aleshores l'estat de Cuba ha intentat sobreviure posant en pràctica un model econòmic que ha deixat enrere l'activitat productiva i s'ha centrat a oferir monopòlicament (a través de l'Estat) serveis turístics. Aquest model, molt dependent de la captació de divises estrangeres i de les remeses d'immigrants, ha pretès mantenir el rol providencial de l'Estat pel que fa a la prestació de serveis i l'ocupació.

Un model perillós

Però aquest model no és sostenible ni real, i ja fa temps que tothom sap que la realitat de Cuba es basa en tres premisses molt perilloses. La primera és que hi ha un país oficial i un altre de real. La segona és que l'Estat manté la ficció de generar plena ocupació mentre els ciutadans fan veure que treballen. I la tercera és que l'accés dels cubans al dòlar (o l'euro) és inversament proporcional a la utilitat social de la seva feina. És a dir, que mentre un metge cobra 40 dòlars al mes, un nen que ven gelats als turistes pot doblar aquesta xifra en un dia.

Hi ha qui creu que la notícia d'aquest congrés serà l'anunci d'una nova política més pragmàtica i ajustada a les necessitats reals del país. Algunes de les mesures ja s'han posat tímidament en pràctica, com ara la de permetre el treball autònom. Fa temps que tots els diagnòstics assenyalen la necessitat d'acomiadar treballadors estatals, de retallar serveis públics, de deixar de racionar aliments i d'incrementar el preu de la gasolina o l'electricitat. Per això molta gent pensa que aquestes són les mesures que Raúl Castro exposarà davant del miler de delegats del congrés. El problema és que si bé moltes de les mesures són necessàries per a la supervivència del règim a mitjà termini, també es tem que representin un sotrac tan fort que puguin iniciar una onada de protestes que -seguint la Revolució del Gessamí- esfondrin el sistema. Arran d'aquesta paradoxa, els diversos grups de poder que conformen el castrisme calculen ara què és el millor per a la pervivència d'un règim que justament aquest any celebra el 50è aniversari d'haver-se declarat socialista.

Com sempre, quan es parla de Cuba s'insinua que el règim castrista té els dies comptats. Avui també molts analistes creuen que el final del sistema és a prop. Certament algun dia (com tot) tindrà un punt final. Amb tot, no cal menystenir la gran capacitat que fins ara han tingut els seus dirigents per sobreviure als escenaris més adversos. La sort de substituir l'ajuda russa per la veneçolana ha estat providencial. Però cal tenir en compte també que ser una illa, sentir molt a prop la política bel·ligerant dels Estats Units i tenir els exiliats de Florida tan pendents genera un sentiment de cohesió i de resistència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT