Publicitat
Publicitat

DANIEL INNERARITY: "No estem governats: no hi ha ningú al timó"

Reflexió Vivim saturats per l'abundància d'informació: molt soroll per no res i poca profunditat. Per això s'agraeix la reflexió calmada de Daniel Innerarity (Bilbao, 1959). Ho analitza a 'La democracia del conocimiento. Por una sociedad inteligente' (Paidós)

Em saluda en català i, tot i entendre'l perfectament, de seguida canvia al castellà i es disculpa per no parlar-lo fluidament. Al catedràtic de filosofia política i social a la Universitat del País Basc i director de l'Instituto Gobernanza Democrática li demano que triï un lloc i em respon, sense dubtar-ho, que qualsevol cim d'una muntanya. Potser és una al·legoria de com s'han d'analitzar les coses: amb distància i perspectiva.

Som una societat intel·ligent?

Som dins d'una barreja curiosa i difícil d'explicar: una gran intel·ligència personal, amb sobreabundància d'informació i, alhora, unes decisions col·lectives molt estúpides.

Quines?

Totes les que ens han dut a la crisi. Decisions que, considerades individualment, podien no semblar absurdes, com tenir una subprime o hipotecar-se. Però la suma de tots aquests petits comportaments ha generat, per falta de regulació i de grans decisions col·lectives vinculants, una ruïna. Som poc intel·ligents com a conjunt.

Estem ben governats?

D'entrada no estem governats: no hi ha ningú al timó. El nostre món es un món volàtil, desbocat, i les fórmules clàssiques de govern central, jeràrquic, vertical, en espais delimitats com els estats nacionals, resulten totalment ineficaces. Et puc explicar una anècdota?

Endavant.

Una vegada, Ulrich Beck, un dels meus mestres, em va explicar que a principis dels 90 el va visitar Rudolf Scharping, secretari general dels socialdemòcrates alemanys, per parlar de cap on anava el món i què calia fer. La xerrada es produïa a la terrassa, on hi bufava el vent. Scharping intentava encendre un cigarret, però no ho podia fer perquè era incapaç d'endevinar d'on venia el vent. Beck va pensar: "Esclar, una persona urbana no sap moure's en escenaris meteorològics".

I?

La política s'està convertint en un subapartat de la meteorologia o l'oceanografia: es parla de marees de vots més que de decisions personals. No sabem d'on ve el vent.

Europa es comporta com si fos el Titànic : tots tocant a coberta, com si res, mentre el vaixell s'enfonsa?

M'agrada més l'al·legoria del joc del gallina: posar-se davant d'un tren a veure qui és l'últim que s'aparta. O anar amb el cotxe cap al barranc a veure qui frena més tard, arran del precipici.

Així ens trobem?

En part, sí. Vivim una enorme retracció i una total falta de confiança: ningú presta, ningú inverteix. Tinc nostàlgia de les passions tranquil·les, d'emocions més contingudes. Hem passat d'una eufòria desfermada a una desconfiança radical. I no és bona ni una cosa ni l'altra.

I com superem la desconfiança?

Hi ha el terreny teòric i el pràctic. El teòric sap que, en una situació de sobreabundància d'informació, de fluxos comunicatius que ens travessen sense cap resistència, la gran prestació de la intel·ligència és la selecció, el filtre. Hem de saber prescindir d'informació.

Per què?

Per la intoxicació o la infoxicació. Hem de saber què és soroll irrellevant i on és la informació important. L'única decisió sobirana que ens queda és decidir a què no volem prestar atenció, si no volem acabar ofegats i amb la intel·ligència sobrecarregada.

I en el terreny pràctic?

Hem de decidir de manera més cooperativa i menys sobirana. La sobirania, ja sigui personal o dels estats, és un gran obstacle per comprendre que la nova gramàtica en què ja estem instal·lats, que és d'interdependència, de vulnerabilitat compartida, de risc, ens exigeix una intel·ligència cooperativa per a la qual no estem prou preparats.

Ho estarem alguna vegada?

Malgrat que comparteixo la insatisfacció per les decisions que s'han pres, Europa ha avançat en la unificació d'instruments, de mutualització de riscos econòmics, com a conseqüència de la crisi, d'una manera que era impensable fa anys. És curiós: les amenaces comunes ens unifiquen més que les oportunitats comunes. És l'única dada positiva.

Optimista o pessimista respecte al futur?

Avui optimista. La nova configuració del món ens empeny a escenaris de més cooperació, de col·laboració entre els estats i els individus. Això és el més positiu que té una realitat preocupant i vertiginosa.

Però serem capaços de col·laborar, d'entendre'ns?

Passejarem un temps a la vora de l'abisme fins que Europa prengui les decisions correctes. I avui tots els seus principals agents saben quines són les que han de prendre.

I les prendran a temps?

Dependrà de si Angela Merkel ho vol fer i de si ho farà a temps. De moment, la crisi als països seriosos farà caure un govern i als països poc seriosos en farà caure dos. La gran qüestió és: on som nosaltres?

On som?

Als països poc seriosos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT