DSK contra Nafissatou

La defensa de Dominique Strauss-Kahn no ha pogut amagar la seva estratègia: es tracta de desprestigiar la víctima i, per tal d'aconseguir-ho, estan dedicant tota mena d'esforços a investigar qui és exactament Nafissatou Diallo, de 32 anys, aquesta emigrant guineana que provoca tants problemes al seu client. ¿Hi ha alguna màcula a la seva vida, alguna petita volva de pols que pugui presentar-nos-la com una noia no tan normal i treballadora com diuen que és els que la coneixen? ¿És possible ser completament innocent quan has marxat del teu país, vius al Bronx i ets mare soltera, musulmana, guapa, negra i pobra com una rata?

No només els advocats de DSK s'han llançat a una investigació exhaustiva. També els periodistes han invertit esforços considerables a furgar en la seva vida. Només el diari The New York Times hi ha dedicat un equip de set persones que han arribat, fins i tot, a anar a Tchiakoulle, el poble on va néixer i viure Nafissatou fins que va marxar a Nord-amèrica.

El relat d'aquests primers vint anys de la vida de Nafissatou que fan els periodistes nord-americans desplaçats a l'altra banda de l'Atlàntic no difereix substancialment del que ja va fer la premsa guineana al mes de maig, i que va filmar el càmera d'AFP Horaci Garcia, un català emigrant laboral que viu a Dakar i que va ser el primer periodista occidental a viatjar-hi.

Els orígens de Nafissatou

Tchikaoulle és un poble de l'ètnia peul, situat a les muntanyes perdudes de Fouta Djallon, a dotze hores de Conakry. No té aigua corrent, ni llum, ni telèfon, i per arribar-hi s'ha de caminar. Els habitatges del poble -una vintena- estan construïts amb fang i palla, excepte set cases que estan fetes "en dur", que és com els veïns anomenen la construcció feta amb una mica de formigó.

Nafissatou és la petita de sis germans. No va anar mai a l'escola, però va aprendre a llegir i a escriure estudiant l'Alcorà, cosa que feia servint-se de petites tauletes de fusta. Als tretze anys va deixar el poble natal i va marxar a treballar a la ciutat de Labé, fins que el seu pare la va fer tornar al cap de quatre anys per casar-la amb un cosí llunyà, Gadiri Diallo, amb qui va tenir una filla. Quan feia només dos anys que estaven casats, Gadiri es va posar malalt i va morir. Nafissatou va decidir aleshores agafar la filla i marxar a treballar a la capital, Conakry, fins que la seva germana li va aconseguir un visat, va marxar als Estats Units i es va instal·lar a Nova York, seguint els seus passos. Era l'any 2002 i no sabia ni una sola paraula d'anglès.

Des d'aleshores, Nafissatou ha treballat en diferents llocs abans de ser empleada per l'Hotel Sofitel, on es va produir la suposada violació. Tampoc al EUA els investigadors han sabut trobar res que pogués embrutar una vida dedicada a la feina i a la seva filla, una vida com la de tants altres emigrants, molt solitària en el seu cas, amb l'única distracció de "mirar DVDs nigerians a la televisió i anar de tant en tant al cafè 2115, de Harlem, per trobar-se amb altres emigrants francòfons".

L'excusa per al xou

Pel que sembla, però, en tota la seva història hi podria haver un punt feble, un lloc per furgar per poder demostrar que Nafissatou podria haver mentit almenys una vegada a la vida, i, si has mentit una vegada... ho pots tornar a fer. ¿Podria haver posat alguna cosa falsa quan va omplir els papers per aconseguir treballar i viure als EUA? ¿Va al·legar persecució com fan molts dels seus col·legues?

El cas DSK té tots els ingredients per convertir-se en un gran espectacle, fer pujar les audiències i vendre diaris. Sexe, poder, política, teories del complot i pobresa ofereixen un menú capaç de convertir uns fets avorribles i lamentables en una catarsi de les emocions.

A partir del moment en què DSK es va declarar no culpable, sabia que per sobreviure en el sistema judicial nord-americà havia de destruir la seva víctima. I que, finalment, els fets poden quedar diluïts per la resultant que es derivi de la confrontació entre dues representacions simbòliques: la d'una africana musulmana, pobra, mare soltera, emigrant; i la d'un home poderós, director del Fons Monetari Internacional, aspirant a la presidència de la República Francesa, liberal, socialdemòcrata, que fa ús de la seva identitat jueva per alertar sobre els prejudicis que hom pot tenir, afirma, en contra de la seva persona, casat amb una prestigiosa presentadora de televisió, també jueva, multimilionària per herència.

L'any 1999 un venedor ambulant guineà que vivia al Bronx, prop d'on viu Nafissatou, que tenia el seu mateix cognom i era de la mateixa ètnia, Amadou Diallo, de 22 anys, va ser mort per la policia de Nova York, que li va disparar ¡41 bales! al·legant que l'home havia fet un gest estrany i els va semblar que anava armat, cosa que va resultar falsa.

Els policies van ser absolts, ja que aquell gest incert de la víctima es va considerar suficient perquè els agents sentissin l'amenaça que els va fer buidar els carregadors de les pistoles. Ho recorda The New York Times i ho he llegit amb pànic pensant en la Nafissatou i tot recordant el cas Salaset -que explica Michael Foucault-, ocorregut a l'Alsàcia l'any 1817, quan una camperola va coure la seva filla i se la va menjar. El fiscal va considerar que si la dona hagués sigut rica s'hauria pogut considerar que era boja. Però que com que era pobra i passava gana, coure la filla per menjar-se-la responia a una conducta interessada i per tant se l'havia d'executar.

Nafissatou contra Strauss-Kahn, el gran espectacle del món. Quina por...