Publicitat
Publicitat

Damasc, el bastió del règim

Hi ha nou làpides anònimes, una darrere de l'altra, al cementiri de Barzeh al-Balad, un barri humil dels afores de Damasc, a l'ombra del mont Cassio. Són tombes recents, amb el ciment fresc, recobertes d'una fina capa de calç que encara despinta quan s'hi passa la mà. "No hi ha cap problema", es limita a dir l'enterrador del cementiri, un refugiat palestí que s'identifica com a Abu Ahmad. En les últimes setmanes, però, els ciberactivistes sirians han denunciat la mort d'almenys una dotzena de persones a Barzeh, l'únic districte de Damasc, juntament amb Al-Midan, on s'han documentat manifestacions rellevants que demanen la caiguda del règim de Baixar al-Assad. La resta de la capital continua inamovible, impertèrrita, observant la revolta des de la barrera.

"Alguns volen reformes, és cert, però preferim que Baixar al-Assad segueixi al capdavant del país". Molts habitants de Damasc, de classe mitjana, expressen en aquests termes la seva por a un canvi de statu quo amb el qual pugui irrompre l'islamisme, la guerra, l'ocupació estrangera o les lluites sectàries. No en va els mitjans de comunicació sirians -governamentals o censurats- donen especial rellevància a les notícies que fan referència a les estretors de l'islamisme, les lluites sectàries i les devastadores conseqüències de les guerres amb Israel o els Estats Units a la regió, tot això amanit amb eslògans d'exaltació nacional. "Mentre no et fiquis en política, a Síria s'hi pot viure amb una certa estabilitat i llibertat", s'escuden els partidaris del règim.

Com la resta del Pròxim Orient, la societat siriana s'articula entorn a un complex mosaic de confessions entre les quals els musulmans sunnites representen més del 70% de la població. "Si no fos pels Al-Assad els musulmans ja ens haurien tornat a massacrar", diu una fidel d'una església del barri cristià de Bab Tuma on encara avui les relíquies de set monjos franciscans espanyols martiritzats per sunnites locals el 1860 s'exhibeixen com a objecte de devoció de la comunitat.

El suport cristià

Efectivament, la dictadura d'Al-Assad compta amb un ampli consens entre les minories cristianes, els drusos i els alauites -secta a què pertanyen els Al-Assad-, però també té un suport majoritàriament entre l'oligarquia de Damasc, les elits polítiques i militars i l'engreixat aparell burocràtic de l'Estat, incloent-hi els totpoderosos serveis d'intel·ligència. En aquesta xarxa de poder qualsevol demanda d'apertura és interpretada com una lluita a vida o mort. "Aquesta gent són uns animals!", diu un oient que truca a la ràdio nacional. "Què s'han pensat? N'estem farts. Volem que s'acabi ja!", diu un altre.

Mentre Abu Ahmad prepara una nova tomba al cementiri de Barzeh, l'activitat segueix sent febril en el cèntric mercat de Hamidiye, pocs quilòmetres enllà. Al centre de Damasc res no fa pensar que milers de sirians hagin estat ferits o que hagin mort o desaparegut en els últims mesos. "Hi ha molt descontent contingut a la capital", assegura un jove sunnita de classe mitjana alta, que demana salvaguardar la seva identitat.

Per sobre dels nostres caps, les marques de metralla encara perforen la impressionant cúpula del mercat com a testimoni de l'últim cop que la població de Damasc es va rebel·lar contra les autoritats. Corria l'any 1925, sota el mandat francès. A finals del 70, quan el país estava immers en una violenta insurrecció islamista contra el règim de Hafiz, el pare de Baixar, Damasc va romandre'n al marge.

A diferència de ciutats on l'opinió pública és majoritàriament contrària al règim, com Homs i Daraa, als murs de Barzeh no hi pengen esqueles en record dels seus màrtirs. Ningú sembla que vulgui rebel·lar el nom dels caiguts. Si els màrtirs de Damasc existeixen, el règim s'ha encarregat d'esborrar-los de la història.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT