Publicitat
Publicitat

LA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS

L'aixecament militar havia de ser cosa de pocs dies, però l'empat de forces va portar a un llarg conflicte bèl·lic

Del cop fracassat a la guerra d'extermini

Pocs esdeveniments han estat tan pronosticats i temuts com l'aixecament militar del 1936. I, malgrat això, l'esclat de la violència desfermada el 18 de juliol va glaçar la sang a tot Europa. El cop militar va alliberar les tensions socials acumulades durant més d'un segle, i la victòria dels rebels va destruir l'únic intent rellevant de convertir Espanya en una democràcia moderna. Havia de ser cosa de pocs dies, però l'empat entre rebels i lleials va convertir el putsch fracassat en una guerra civil: d'una banda, les dretes, els propietaris, l'Església, la major part de l'exèrcit i les restes del carlisme. De l'altra, les esquerres democràtiques i també les revolucionàries, un poti-poti massa heterogeni perquè pogués esdevenir una coalició victoriosa.

El conflicte, però, no enfrontava només dues concepcions de la societat i la religió, sinó també dues idees d'Espanya. Els militars revoltats van apel·lar des del primer dia a la unitat d'Espanya, amenaçada -segons ells- pels separatismes regionals. La República pagava així el seu suport a la reivindicació autonomista. A Catalunya, el cop es dirigia contra la República, però també contra la Generalitat i el nacionalisme català, cosa que va posar en una situació difícil els catalanistes conservadors i catòlics, empesos a un dilema que en molts casos van pagar amb la vida.

Victòria del Front Popular

La llavor de la guerra es va plantar a les eleccions generals del 16 de febrer. Esquerres i dretes es van dividir en fronts antagònics que expressaven la fortíssima bipolarització política. Va guanyar el Front Popular, i tot i que el poder va recaure en els republicans moderats, les forces reaccionàries van començar a conspirar l'endemà mateix. A Catalunya, mentrestant, el govern de Companys mirava d'asserenar l'ambient i buscava ponts de diàleg amb la Lliga Regionalista. En aquelles dates es parlava de l'oasi català, tot i que la tensió soterrada era evident.

La conspiració militar va agafar forma a la primavera. El principal animador era el general Emilio Mola, capità general a Pamplona. Ell va teixir els contactes amb altres militars conservadors com Goded, Fanjul, Queipo de Llano i sobretot José Sanjurjo, exiliat a Portugal des del fracàs del cop militar del 1932. Alguns d'aquests homes d'armes no eren feixistes, o fins i tot es declaraven republicans: en principi, el moviment es dirigia només contra el govern del Front Popular. En aquest grup inicial no hi era el general Franco. Era un militar conservador i amb un gran prestigi a les casernes, i per això Mola li va insistir. Però Franco, fred i astut, no va mullar-se fins a l'últim moment.

En les setmanes prèvies al cop, els rumors eren tan insistents que la gent feia travesses sobre la data exacta. El govern republicà va fer el possible per situar militars lleials en els punts claus i per aïllar els generals sospitosos (Franco a les Canàries; Goded a les Balears), i no va prendre mesures més dràstiques per por d'irritar encara més l'exèrcit. Mola, doncs, va poder continuar els preparatius. Pocs dies abans del 18, el va visitar el seu superior directe, el general Domènec Batet. Li va demanar que li prometés que no s'aixecaria contra el govern legalment constituït. " Le prometo que no voy a comprometerme en ninguna aventura ", va ser la resposta de Mola. Però els preparatius del cop avançaven: hi havia nuclis conspiradors a totes les capitals importants, tot i que es considerava difícil que el cop triomfés als grans nuclis obrers. L'objectiu era que Mola, des del nord, i Franco, amb l'exèrcit del Marroc, convergissin a Madrid i aconseguissin el control de la situació en un termini relativament breu.

Mor Calvo Sotelo

El 13 de juliol, un doble assassinat a Madrid va acabar d'enrarir l'ambient. Primer els falangistes van abatre un militar socialista, el tinent José Castillo. Els seus companys, enfurismats, van matar a trets José Calvo Sotelo, un dels líders de la dreta reaccionària (que estava al corrent de la conspiració i esperava recollir-ne els fruits). La commoció pública va esdevenir el marc idoni per justificar l'aixecament. Franco s'hi va comprometre tot seguit, tot i que acceptava a contracor el lideratge de Sanjurjo; la seva missió seria assegurar l'èxit de la insurrecció a les Canàries el dia 18 i tot seguit desplaçar-se al Marroc per posar-se al capdavant de les tropes d'Àfrica, les més ben preparades de l'exèrcit espanyol.

Però el moviment es va anticipar 24 hores. A Melilla, el matí del dia 17, el general Romerales va descobrir els plans dels conspiradors i va intentar oposar-s'hi; els rebels se li van avançar, el van cosir a bales i van ocupar la ciutat. El mateix va passar a la resta del protectorat: els comandaments que es mostraven lleials a la República es veien massa sols per fer front als rebels i la majoria van ser afusellats pel simple fet d'oposar-se al cop. També van perdre la vida les autoritats locals del Front Popular. Des del primer moment, doncs, va quedar clar que el cop seria cruent. El mateix general Mola havia donat ordres als conspiradors d'imposar el terror de manera expeditiva. I no es pot negar que li van fer cas.

El 18 de juliol l'aixecament va tenir lloc a Andalusia, mentre el govern de la República, dirigit pel dubitatiu Casares Quiroga, debatia quina resposta s'hi donava. Casares va demostrar la seva temeritat la nit abans, quan a preguntes dels periodistes sobre l'alçament a Melilla, va respondre amb una gracieta: " Si los militares se levantan, yo me voy a dormir ". No es va començar a preocupar de debò fins que va saber que Queipo de Llano tenia el control del centre de Sevilla i havia desafiat el govern amb un manifest que, tot i el to insurreccional, acabava amb un " Viva la República! ". En moltes ciutats andaluses, els caps militars locals van intentar mantenir la situació sota control, però el suport de la Guàrdia Civil als sublevats va decantar la balança a Granada, Huelva, Cadis i Còrdova. En aquestes ciutats, els barris obrers van intentar oposar-se al moviment, una resistència ofegada amb sang.

Els revoltants van patir, però, un greu cop moral: el general Sanjurjo va morir en estavellar-se l'avioneta que l'havia de portar a Burgos per posar-se al capdavant del moviment. Franco i Mola passaven a ser els principals líders de la revolta. També el dia 18, el cop es va imposar a regions de tradició conservadora com l'Aragó, les dues Castelles i Navarra. Fins i tot a la revolucionària Astúries els sublevats es van imposar gràcies a una argúcia del general Aranda, que inicialment es va declarar lleial, per la qual cosa els minaires armats van decidir marxar en tren per sufocar l'alçament a Lleó. Un cop fora, Aranguren va declarar l'estat de guerra i va conquerir Oviedo.

Casares Quiroga, desbordat per la situació, va dimitir; el PSOE pressionava el govern perquè donés armes als sindicats, però el president de la República, Manuel Azaña, tement una tragèdia, va encarregar a Diego Martínez Barrio que formés un govern moderat, incloent-hi fins i tot republicans de centre i dreta (com Miguel Maura, que va declinar l'oferta), per negociar amb els sublevats. La nit del 18, Martínez Barrio va trucar al general Mola i li va oferir el ministeri de la Guerra al nou govern. Mola, que tenia 6.000 requetès carlins armats als carrers de Pamplona, va dir que era massa tard per a solucions de compromís. En aquestes circumstàncies, Martínez Barrio va dimitir: el govern anava a la deriva mentre l'aixecament militar s'estenia per la Península.

El 19 de juliol, el nou cap de govern, José Giral, va acceptar repartir armes a les milícies obreres. La decisió va arribar tard a moltes capitals, on els obrers desarmats no van poder fer res davant els sublevats. A Madrid, però, milers de sindicalistes armats van enfrontar-se als revoltats, que resistien al Cuartel de la Montaña a les ordres de Fanjul. L'assalt final va ser una carnisseria, i en acabar els sindicats eren els amos de l'ordre a la capital d'Espanya. Al País Basc i a València, Màlaga i altres ciutats la República va poder parar el cop. Mentrestant, l'exèrcit d'Àfrica, a les ordres de Franco, començava a desembarcar a Cadis. El seu transport es va completar gràcies a avions Junker enviats per l'exèrcit alemany: Hitler i Mussolini donaven suport a Franco des del primer moment mentre que les democràcies occidentals desoïen les peticions d'ajut del govern Giral.

La batalla decisiva

Barcelona va ser l'escenari de la batalla més cruenta del 19 de juliol. El capità general era lleial, però diversos oficials rebels van fer sortir les tropes amb excuses diverses (com ara que havien d'esclafar una revolta anarquista) per convergir al centre. La policia i la Guàrdia Civil, amb el suport de grups anarquistes i socialistes armats, els van plantar cara. A mig matí, el general Goded, després de sublevar Mallorca, va arribar a Barcelona per fer-se càrrec del moviment. El coronel Roldán li va dir que els soldats resistien, però " sólo Dios sabe lo que ocurrirá cuando se enteren de que nos estamos sublevando contra la República ". Goded no va aconseguir capgirar la situació i finalment es va rendir. El trist colofó de la victòria republicana va ser l'assalt a la caserna de Sant Andreu per part de la CNT, que es va apoderar de més de 30.000 fusells. Així, els anarquistes van esdevenir els amos de l'ordre públic i la Generalitat no va poder o no va saber recuperar el control de la situació. La revolució barcelonina va propiciar una massacre de religiosos, propietaris, gent de dreta o simples enemics de la violència anarquista com el jove periodista Josep M. Planes, director d' El Be Negre . També va empènyer a l'exili o la mort catalanistes rellevants com Manuel Carrasco i Formiguera, Ventura Gassol i la plana major de la Lliga. Per aquest motiu, els fets del 19 de juliol van dividir Catalunya de manera irreparable.

Cap al 21 de juliol, la divisió d'Espanya en dues zones irreconciliables era un fet i començava una guerra civil que ningú esperava tan llarga, sanguinària i d'efectes tan devastadors. Encara més en el cas de Catalunya, amb la supressió de l'autogovern, la pràctica eliminació del català de la vida pública i l'exili o mort per al bo i millor de tota una generació, entre els quals hi havia la flor i nata de la intel·lectualitat i l'elit política i acadèmica. Un daltabaix del qual encara ara paguem les conseqüències.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT