Publicitat
Publicitat

Del declivi de la França absolutista a la caiguda de Thatcher

Si hi ha una paraula que provoca urticària i altres estralls és la paraula impost . Pagar no agrada ningú i menys si qui et muny és el govern; i pagar per coses que costen d'entendre, a més de no agradar, empipa força. Per això, la supressió d'un impost, com ha passat amb el de successions a Catalunya, és una notícia que s'endú titulars difícilment negatius i alguna línia en els llibres d'història. Fixem-nos en alguns exemples de com el fet de negar-se a gratar-se la butxaca ha tingut incidència en esdeveniments cabdals.

La independència dels Estats Units va començar a gestar-se per motius fiscals. La Gran Bretanya, ofegada per un deute nacional enorme, havia decidit obligar les seves colònies d'Amèrica del Nord -sense representants polítics a Londres- a pagar impostos per ajudar a reduir aquella càrrega. La mesura va provocar topades greus entre soldats i civils, sobretot a Nova York i a Boston. Finalment, el 1770 el govern britànic va revocar tots els impostos llevat del que gravava el te. Tanmateix, els colons ja no van aturar-se. El 16 de desembre del 1773, un grup disfressat d'indis va abordar tres naus angleses ancorades a Boston que transportaven quaranta-cinc tones de te; van llençar a l'aigua "la beguda dels traïdors", com la denominaven els americans. Aquesta acció de protesta -el motí del te o Boston tea party- és un dels precedents de la guerra dels colons contra la metròpoli, que esclataria un any i mig després. El nom de l'actual i cavernícola Tea Party Movement prové també d'aquell episodi.

Se sap que la Revolució Francesa va ser fruit de diverses causes, i les financeres no van ser pas les menys importants. El 1783 Charles Alexandre de Calonne, controlador general de finances, es va trobar amb deutes impossibles de pagar i va proposar a Lluís XVI l'impensable: un impost sobre la propietat, fins i tot per als nobles i el clergat, quan aleshores el poble era l'únic que pagava impostos. L'enrabiada dels privilegiats i del mateix rei va precipitar la destitució i exili del ministre el 1787. Quan la fúria d'unes multituds sistemàticament espoliades va caure sobre els colls d'uns aristòcrates paràsits, molts van recordar Calonne i unes reformes que podrien haver salvat la monarquia.

La poll tax de la Dama de Ferro

Margaret Thatcher, primera ministra britànica, va accentuar la impressió de ser una autòcrata amb ganes de gresca en implantar un impost a les acaballes de la dècada dels 80 del segle XX. La poll tax havia de servir perquè els ciutadans controlessin la despesa pública dels seus ajuntaments. Tanmateix, aquest impost igualitari, que no tenia en compte la renda ni els ingressos, va representar un seriós increment de les càrregues tributàries i una clara intromissió en l'autonomia local. El poble va manifestar-se de manera massiva. El desgast i la impopularitat que va suposar al govern britànic va ser tan fort que la poll tax ha quedat definitivament vinculada a l'anomenada Dama de Ferro. Aquest impost s'interpreta com l'element que va precipitar el rovellament de Margaret Thatcher (també va ser una de les raons per les quals el seu propi partit, el Partit Conservador, va fer mans i mànigues per apartar-la de tots els lideratges). Una de les primeres mesures que va prendre el seu successor, John Major, va ser suprimir el controvertit impost el 1990.

Comptat i debatut, si algú encara no ha entès l'enrenou al voltant de l'impost de successions, que es busqui l'expressió de la cara en un mirall després d'assabentar-se que Catalunya paga pràcticament cent vegades més que altres comunitats autònomes de l'Estat per aquest impost. En altres èpoques i llocs, com s'ha pogut llegir, hi ha hagut garrotades per injustícies tan o més flagrants .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT