Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DEL MÓN ÀRAB

Democràcia en bolquers

Les guies turístiques encara no s'han posat al dia, però el cas és que la plaça 7 de Novembre, la més cèntrica de la capital tunisiana, ha canviat de nom. La data que commemorava l'arribada al poder de Zine El Abidine Ben Ali, l'any 1987, s'ha substituït per la que celebra el dia que va fugir volant cap a l'Aràbia Saudita.

A l'avinguda que recorda el president que Ben Ali va deposar, Habib Bourguiba, l'edifici del ministeri de l'Interior ja no fa tremolar. El protegeixen policies i filferros espinosos però s'hi passegen per davant noies que duen el hijab sense por que algú els el faci treure. Al davant, a la llibreria Kitab, dos dels volums més venuts airegen els draps bruts de Leila Trabelsi, la perruquera convertida en reina, un dels quals escrit pel seu majordom personal.

Just un any després de la caiguda de la dictadura, les imatges del canvi són molt visibles en els espais públics de Tunis però ho són sobretot a les institucions. Per la periodista i activista Sihem Bensedrine, la més impactant és que un defensor dels drets humans, Moncef Marzouki, hagi substituït el dèspota a la presidència de la República, al Palau de Cartago. "Això és molt important simbòlicament, mostra el camí que hem recorregut en un any", afirma a la seu de ràdio Kalima, reprimida sota la dictadura, en què els periodistes treballen en una ambient distès i sense censura.

La transició tunisiana funciona, o funciona tan bé com és possible. El sentiment general és que va per bon camí, tot i que hi ha grans problemes per resoldre i reptes encara enormes per afrontar: des de l'atur fins als processos de justícia transicional i el desmantellament dels tentacles de l'antic règim.

Al contrari que l'egípcia, té la gran virtut que van ser els civils i no els generals els que van assumir el poder i que el procés postrevolucionari per construir les noves institucions el va gestionar un organisme intel·ligent, l'anomenat Alt Consell per Aconseguir els Objectius de la Revolució, format per un ampli ventall de figures polítiques, personalitats i membres destacats de la societat civil. El resultat és un Parlament escollit per primer cop democràticament.

Tant la composició de l'assemblea constituent com els debats que s'hi mantenen mostren una democràcia balbucejant. El fet que els islamistes d'Ennahda s'hi hagin imposat amb una majoria molt més àmplia de l'esperada -un 41% dels vots- preocupa els sectors més laics, que es mantenen vigilants.

Alguns pensen que la transició és un joc d'equilibris i que tard o d'hora tot es posarà a lloc. "Ennahda té credibilitat, són els que van estar més reprimits durant Ben Ali i potser això els va ajudar a guanyar vots. I els mitjans i els altres partits hi van jugar a favor perquè el van convertir en l'enemic", apunta l'activista digital Sami Ben Gharbia, fundador a l'exili del blog col·lectiu Nawaat . Bensedrine calcula que el pes electoral real dels islamistes és d'un 25% i que la seva victòria s'explica en part pel terç de vots nuls que es van ficar a les urnes.

Els islamistes al govern

Mokhtar Yahyaui, el jutge rebel que va desafiar Ben Ali en exigir-li públicament la independència de la justícia, està més inquiet, perquè desconfia de la gana de poder "bulímica" que detecta a Ennahda. "Per tenir una democràcia a Tunísia ens cal més d'un partit, ja coneixem el sistema d'un sol partit dominant", alerta. Yahyaui va ser rehabilitat a la magistratura fa uns mesos, després d'una dècada d'ostracisme, i va formar part del consell postrevolucionari. Així i tot segueix parlant sense aixecar la veu, com feia no fa tant quan la seguretat de l'estat l'escoltava a casa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT