Publicitat
Publicitat

FUKUSHIMA, TRES MESOS DESPRÉS

L'escriptor Ko Tazawa dóna testimoni del drama "Si no fos per l'accident nuclear, seríem feliços"

Dietari familiar de la tragèdia

Aquest és un dietari que vaig començar a escriure el dia 20 de març, 9 dies després del terratrèmol i el tsunami de Fukushima. El Japó estava passant, i encara passa, per moment difícils, els més difícils després de la derrota a la Segona Guerra Mundial, que jo no vaig viure. El que llegireu és una selecció mínima, incompleta i fragmentada del que vaig escriure aquells dies, sota els efectes del xoc col·lectiu del meu país.

Dia 0. M'agradaria deixar per escrit la por, l'angúnia, la commoció

Vull que conegueu com viu la tragèdia un japonès mitjà. Ho podria fer qualsevol altre, però jo sóc gairebé l'únic que puc fer-ho en català, tot i que sigui un català força pobre. Vull transmetre als lectors catalans no només el sentiment generalitzat del poble japonès, sinó també un esbós dels seus caràcters, que són únicament observables en situacions crítiques com aquesta. Espero que l'acte d'escriure també sigui útil per a nosaltres, per afrontar el futur, que no serà gens fàcil.

Us presento la meva família. Som quatre; la meva dona, Yoshiko; el fill gran, Yu, de 23 anys; el fill petit, Kei, de 20 anys, i jo. Vivim a Kobe, a uns 600 km a l'oest de Tòquio. En Yu acaba de començar a treballar al Boston Consulting Group, a Tòquio. En Kei estudia a la International Christian University, a Tòquio. La Yoshiko ensenya anglès a la Universitat d'Osaka. Jo sóc professor a la Universitat Hosei, a Tòquio. Hi ensenyo llengua castellana i cultura hispànica. Faig, cada setmana, un viatge entre Kobe i Tòquio.

Vam viure a Barcelona del 1993 al 1996. En Yu va anar als jesuïtes de Casp. En Kei, al parvulari Mainada. Tots quatre parlem català. Tenim casa a Kobe, però quan hi va tenir lloc el gran terratrèmol (1995) vivíem a Barcelona. Afortunadament, casa nostra no va sofrir gaires danys ni hi va haver cap víctima a la família.

Dia 1. Sense imatges dures a la televisió

Una dona de 80 anys i el seu nét de 16 han estat rescatats després de tants dies. Han viscut tancats en una cuina. No en podien sortir, però afortunadament tenien la nevera. També van poder trobar mantes seques a l'habitació del costat. S'han mantingut amb llet, iogurt... Estan bastant febles, però la seva vida no corre perill. Els bombers, els soldats, els policies busquen desesperadament supervivents. No podem conèixer bé la situació horrible de la zona afectada perquè els canals de televisió no emeten les escenes dures, i no només en aquesta catàstrofe, sinó en qualsevol. Els equips de rescat i els periodistes diuen que la situació és realment insuportable. Hi ha cadàvers en un estat lamentable, però no els podem veure. És per no ferir la sensibilitat dels telespectadors, diuen. I potser és correcte fer-ho. Però també és veritat que ens és difícil fer-nos la idea exacta de què passa.

Dia 2. L'oncle exministre

En Kei ha anat a veure el meu oncle a Kyoto. Té 79 anys. Era ministre de Planificació Econòmica fa uns 15 anys. Després va tenir càrrecs importants en empreses privades. Es va divorciar fa poc i es va casar amb una dona uns 20 anys més jove que ell. Però se li va morir de càncer. Ara viu sol en un hotel de luxe a Tòquio. Té molts amics importants. Per les informacions que ha rebut dels seus amics ha decidit traslladar-se a Kyoto, a la sucursal del mateix hotel. Opina que Tòquio està pràcticament acabat. Creu que les seus de totes les companyies importants, fins i tot la casa imperial, es traslladaran a Osaka o Kyoto. Ha perdut la confiança en buròcrates i polítics.

Dia 3. Vols anar a Tòquio?

En Kei estudia en una universitat de Tòquio. En una situació normal, ja hi hauria tornat. Amb el desastre, li hem estat aconsellant que ajorni la tornada. Si passa el pitjor a la central de Fukushima, les substàncies radioactives no trigaran més de dues hores a arribar a la zona de Tòquio. A més, a Tòquio fan talls d'electricitat controlats i escassegen moltes coses. El menjar, naturalment. Les piles per les llanternes de mà estan esgotades. No hi ha motiu per arriscar-se. En Kei em dóna la raó i vol quedar-se a Kobe una mica més.

Però té una xicota d'Hiroshima que estudia a la mateixa universitat i viu a la mateixa residència universitària. Fa un any que surten. O sigui, ara és el moment més dolç. Hiroshima encara és més lluny de Tòquio que Kobe. Si es queda a casa pot estar segura. És una noia molt maca, té molt bon caràcter. I molt responsable. A més d'estudiar, treballa de professora en una acadèmia de nens. En circumstàncies normals ja hauria començat les classes. Li sap greu no tornar a la feina perquè a Tòquio hi hagi més perill mentre ella és en un lloc segur. És admirable, però la seva vida va primer. En Kei intenta convèncer-la perquè no torni a Tòquio en una situació tan precària. Però sembla que no hi ha manera.

Al Japó hi ha certa tendència a considerar que la gent estrangera s'escandalitza massa i exagera la gravetat de la situació. Aquesta serenitat ajuda a evitar el pànic. Ara bé, és una serenitat que moltes vegades està mancada de fonament. Creure que ens en sortirem és molt útil en certs desastres. Però en aquest cas, no. Qualsevol altra calamitat natural, amb perdó per als damnificats, és passatgera. La calamitat nuclear, no. Aquesta dura, al llarg de generacions. Ataca la gent sense que s'exposin a la radiació. Tòquio està en perill de desaparició, juntament amb les altres ciutats del voltant.

En Kei no vol tornar tan aviat a Tòquio, i amb raó. Però si la seva xicota hi torna, voldria acompanyar-la. No sabem què dir-li.

A la zona propera a Fukushima s'ha detectat radioactivitat en els espinacs i la llet. El govern diu que no hi ha perill immediat per a la salut, però prohibeix la circulació d'aquests productes. Pobres pagesos i ramaders.

Dia 4. L'aigua de Tòquio està contaminada

Es fa públic per primer cop que l'aigua de Tòquio està contaminada. Diuen que la radioactivitat és només lleugerament superior al límit establert pel govern i que només pot afectar els nadons. Han desaparegut, però, les ampolles d'aigua mineral, que ja escassejaven, dels prestatges de les botigues. La gent no es fia gaire dels informes del govern. És fàcil criticar el comportament de la gent, però no poder beure aigua és ben greu. No podrem preparar l'arròs, que és el nostre menjar principal. No ens podrem banyar ni dutxar. I és molt difícil fer reserva d'aigua en una casa particular. A la zona de Kobe, als súpers, no podem comprar més de dues ampolles d'aigua en una compra.

Dia 5. Tenim nuclears per respondre a un excés de demanda elèctrica

Ahir, tres treballadors de la companyia elèctrica Tooden es van exposar greument a la radioactivitat (en realitat són d'una empresa subcontractada). Diuen que l'aigua contaminada els va entrar a les botes. Controlen l'exposició a la radioactivitat dels treballadors, però si la sort dels japonesos depèn de la seva feina, és comprensible que de vegades els treballadors s'arrisquin massa. ¿Com deuen estar passant el temps els seus familiars? El temps els deu semblar insuportablement llarg.

Els que estan treballant amb un risc enorme són els treballadors i enginyers de les empreses subcontractades. Els directius, que són responsables de la política de la companyia elèctrica gegantina, no s'apropen a la central. Estan fora de perill. I els polítics de les regions i de l'Estat que han estat sempre partidaris de l'energia nuclear, tot ignorant les crítiques que diuen que al Japó és massa perillós tenir centrals nuclears pels terratrèmols, tampoc hi són. Ells són les persones que realment han de responsabilitzar-se'n.

L'alcalde de Tòquio, Ishihara, de la dreta, ha estat molt criticat per dir que el desastre és un càstig. És un home que no em cau bé, però si llegeixes bé l'article no va dir que fos un càstig als damnificats (d'altra banda, ¿de què podria ser un càstig si la majoria de japonesos no tenen religió?), sinó un càstig sobre tots els japonesos perquè hem estat esclaus del materialisme i del consumisme.

Però tornem al tema de la responsabilitat. Els polítics i els empresaris han estat partidaris de l'energia nuclear perquè hi ha hagut una gran demanda d'electricitat. Al Japó no són poques les cases particulars que tenen més de dos aparells d'aire condicionat. Les aules de les escoles també. Els carrers i els lloc públics estan saturats de màquines venedores de begudes. Diuen que una d'aquestes màquines consumeix més o menys la mateixa quantitat d'electricitat que una casa particular. La demanda d'electricitat augmenta infinitament. Els polítics que no volen dependre massa dels països del Pròxim Orient opten per l'energia nuclear.

Els divendres vaig a la classe de gimnàs, a fer stretching . Faig una vida molt sedentària i sempre tinc problemes a l'esquena. Fent l'exercici, hi ha hagut moments en què he pensat: "¿De què serveix mantenir-me en forma, si amb un cop de la fuita nuclear tot es perd?" Però hem de seguir vivint com puguem fins que... Fins que què?

Dia 6. Avisos dels quals ningú no va fer cas

Són les deu del matí. En Kei encara dorm. És molt dormilega. Agafarà el tren bala shinkansen de les dotze per tornar a Tòquio. Volem que segueixi dormint tranquil·lament al nostre costat, avui en especial. No he volgut mai tant que el shinkansen no vagi tan ràpid... Ahir, en Yu va arribar a Kobe des dels Estats Units. Havia estat viatjant per la selva amazònica durant tres mesos. Tots aquests mesos hem estat preocupats per ell. Vam saber a través del seu Facebook que havia menjat cucs, armadillo i altres coses estranyes. La pàgina web també deia que havia tingut una diarrea molt forta després de beure aigua del riu. Va durar-li setmanes. Es va curar amb un medicament preparat per un mag d'un poble: la diarrea va desaparèixer de seguida! Finalment ha arribat a casa sa i estalvi. Aviat també anirà a Tòquio, que es podria convertir en una selva molt més perillosa.

Hem anat tots tres a dinar a un xinès que coneixem de fa anys. El matrimoni propietari coneix els nostres fills des de petits. És un restaurant del barri cèntric de Kobe. S'hi menja bé i barat. La tarda l'hem passat comprant camises, corbates i sabates per quan en Yu comenci a treballar a Tòquio. A la Yoshiko, la meva dona, li feia il·lusió fer aquestes compres. Si no fos per la central nuclear, estaríem molt més contents, feliços.

He trucat a en Kei. Ja ha arribat a la residència universitària de Tòquio. No semblava gaire content. A la residència no hi havia ningú tret d'ell i la seva xicota. Es veu que tots tenen por de tornar a Tòquio. En Kei parlava com apagat. Deu estar penedit, però no podia dir-m'ho.

S'ha sabut que una organització no governamental havia informat les autoritats que si hi hagués un tsunami de gran magnitud, la generadora elèctrica d'emergència es podria avariar, que és exactament el que ha passat. No li van fer cas. El director general de la companyia elèctrica havia dit en una entrevista que si es tingués en compte la possibilitat d'un terratrèmol o un tsunami més grans de la magnitud calculada, raonablement no es podria construir cap central nuclear al Japó. Un raonament estrany, oi?

També hem sabut que l'exgovernador de la prefectura de Fukushima havia rebut diferents denúncies secretes de treballadors de la central que deien que les inspeccions que s'havien fet no eren fiables, perquè es van dur a terme en un temps massa curt. L'exgovernador va informar-ne les autoritats, però tampoc no van fer-li cas. De fet, es va detectar una fissura en una de les parets de l'edifici, però les autoritats no ho van fer públic fins dos anys més tard. L'exgovernador afirma taxativament que el terratrèmol i el tsunami sí que han estat desastres naturals, però que la fuita radioactiva ha estat causada per les negligències humanes.

Dia 7. Pomes contaminades, o no

Normalment m'aixeco d'hora, cap a dos quarts de set. Per no despertar la meva dona, surto del dormitori de puntetes. A la cuina preparo el suc de poma i pastanaga natural. Durant l'hivern comprem pomes orgàniques directament d'Aomori, al nord de la zona damnificada. Encara en podríem demanar un parell de caixes més, però dubtem. Per si estan contaminades per la radioactivitat. Els pagesos de les zones afectades estan patint molt. No poden vendre el seu producte, contaminat o no. Ho sabem. Sabem que no comprar indistintament cap producte de les zones no és científic i perjudica molt els pagesos. No és correcte. Ho sento, però dubtem.

La nostra universitat ha anunciat que el començament del nou curs serà el dia 8 de maig en lloc del 14 d'abril.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT