Un partit que es dissocia de la violència ha de ser legalitzat". Amb aquesta contundència s'expressa el director del Centre per als Drets Humans de la Universtitat de Queen's a Belfast, Brice Dickson, que afegeix: "La Cort Europea per als Drets Humans ho ha afirmat en relació amb partits polítics en el cas de Turquia. Treure gent i partits de les tenebres només pot ajudar. Són grups que necessiten experimentar el joc de la política normal". El govern espanyol, però, no s'ho pren amb gaire interès, amb una actitud que contrasta amb la que va tenir el govern britànic en el procés de pau irlandès. Un dels trets que va definir aquell procés va ser la voluntat, quasi obsessió, per fer que l'IRA passés a la via política, al preu que fos.
Però hi ha més diferències entre el procés basc i l'irlandès. Tal com assenyala l'historiador nord-irlandès Henry Patterson, durant almenys dues dècades abans de l'Acord de Pau del 1998, el govern britànic havia deixat clar que no tenia cap inconvenient en la constitució d'una Irlanda unida i, per tant, en l'abandonament del Regne Unit per part d'Irlanda del Nord, si era el que la majoria de la seva població desitjava. Contràriament, el govern espanyol mai ha expressat que acceptaria la independència del País Basc. Una altra diferència és que, en el cas irlandès, el poder judicial anava sempre darrere del polític i no hi va haver cap jutge o fiscal que fos cap amenaça al procés.
El factor internacional
Una altra diferència clau és l'acceptació, per part de Londres, de la mediació internacional. Rubalcaba ja ha deixat clar que no hi haurà mediadors internacionals, quan l'advocat sud-africà Brian Currin estaria en bona situació per ser-ho. I l'aspecte internacional és fonamental. A Irlanda, Cyril Ramaphosa i Martti Ahtisaari, entre d'altres, van jugar un paper importantíssim, sense oblidar la mediació decisiva del senador nord-americà George Mitchell, que va supervisar el desarmament de l'IRA. Aquest és un procés que s'haurà d'implementar en el cas d'ETA per omplir de significat la "verificació internacional" que accepta en el seu darrer comunicat.
"ETA ha respost positivament a la petició que li vam fer", ha dit l'expert en mediació internacional Brian Currin. La Declaració de Brussel·les, signada per figures internacionals com Nelson Mandela, John Hume i Mary Robinson, a començaments d'any, demanava el compromís d'ETA cap a la via democràtica, pacífica. Ara cal veure si es considera que n'hi ha prou amb el comunicat de dilluns.
També és molt diferent el tracte que es va dispensar a Gerry Adams a la Gran Bretanya i el que rep actualment Arnaldo Otegi, empresonat a Martutene. És una cosa que no entén, per exemple, la corresponsal de la BBC a Madrid, Sarah Rainsford, que considera que Otegi ja ha mostrat sobradament el seu compromís. És més, considera que el seu empresonament és injust i un obstacle per al procés de pau.
No tothom, però, és tan favorable a la via irlandesa. El politòleg Arthur Aughey diu que és millor evitar un procés semblant perquè té riscos de legitimar la violència. Altres en fan una interpretació més moderada. El catedràtic d'història irlandesa i activista pels drets humans Liam Kennedy diu que, malgrat els inconvenients que té l'ambigüitat, aquesta ha estat una característica en la majoria de processos de pau del món i que, per tant, val la pena examinar el que ETA ofereix ara i continuar de manera tan constructiva com sigui possible.
La teoria de la bicicleta
Però qui ho defensa més clarament és qui va ser mà dreta de Tony Blair durant el procés, Jonathan Powell, que té publicada la seva experiència al seu llibre Great hatred, little room: making peace in Northern Ireland.
Diu que és molt difícil, per als govern democràtics, admetre que negocien amb grups terroristes quan aquests encara estan matant gent innocent, i exposa una original teoria de la bicicleta, segons la qual un govern mai ha de permetre que un procés de pau s'aturi, ja que l'alternativa sempre és pitjor.
Per al polític anglès, el govern ha d'entretenir-se a dissenyar una coreografia ben seqüenciada d'esdeveniments perquè el ritme no decaigui, i fins i tot considera que és millor tenir algun exterrorista al govern, ja que en aquesta situació es moderen. Manté que mai s'ha de descartar cap estratègia per aconseguir-ho, i per això es van arribar a inventar nou lèxic.
Powell s'ha atrevit a referir-se al cas espanyol i acusa el PP d'haver negociat més amb ETA que el PSOE perquè l'aleshores oposició, és a dir, els socialistes, no els criticaven pel fet de fer-ho. Aquesta és la clau, ara. Si el govern no s'atreveix a seguir les recomanacions internacionals de diàleg i plantar cara al PP, atrevir-se a trencar així el consens antiterrorista, en aquesta qüestió la bici podria acabar caient un cop més.
