Aquesta setmana s'ha fet públic que el govern xinès va fer recentment una aproximació informal a les mares de Tiananmen. Algunes informacions parlen d'oferta d'indemnització i d'altres fins i tot s'atreveixen a dir que "el govern xinès ha mogut fitxa", i destaquen que 22 anys després del desafortunat desenllaç de la primavera dels estudiants , hi ha un moviment en algun sentit, tot i que sigui informal.
Però la veritat és que, per a les famílies dels joves que van morir el 1989, aquesta no és pas una oferta d'indemnització, sinó més aviat un intent de comprar el seu silenci, o el que de manera més planera en diem un intent de suborn. Tot i que les mares de Tiananmen han saludat l'acostament, la seva ha estat una resposta més de disgust que d'esperança, i especialment quan aquesta doble aproximació (al febrer i a l'abril) va ser individualitzada, un sondeig sobre el silenci d'una família en concret que es podria estendre a la resta dels 127 membres del grup.
Cada any en aquestes dates, les mares ploren. Ho fan en silenci, i ho fan davant les càmeres i micròfons quan els fem les mateixes preguntes i els demanem que treguin la pols d'aquelles fotos dels desapareguts. Imatges que la resta de l'any decoren un petit altar o que guarden en un calaix. Ens mostren les proves del delicte, com el casc amb el forat de bala que el fill de Zhang Xianling portava quan va anar amb la seva càmera a immortalitzar el moment.
I precisament perquè aquelles ànimes no reposen en pau, les mares, com a grup (amb l'excepció de Tang Deying, la mare que sí que va acceptar fer caixa el 2005) no es posaran mai a negociar si no es donen unes condicions bàsiques: que es reconegui la matança; que hi hagi una investigació, amb responsables i nombre de morts, i que hi hagi una disculpa oficial. En conversa telefònica, la mateixa Zhang ens descrivia l'intent d'acostament com a "il·legal i poc lúcid".
Avui, el govern xinès segueix minimitzant aquells fets i els considera un mer incident (ni revolta ni aixecament). I malgrat les transformacions socials que ha experimentat el país, l'efemèride segueix sent motiu de nerviosisme i es tendeix a ignorar-la i neutralitzar-la, amb reaccions que de vegades voregen el ridícul, com quan fa dos anys militars de paisà van obrir paraigües davant les càmeres de les televisions estrangeres que volien gravar les imatges de la notícia del dia. Una estratègia que, per cert, si pretenia entorpir la feina periodística, va crear l'efecte contrari i va facilitar imatges diferents i fresques i que, més que res, van reforçar la percepció de règim repressor.
Cap a una nova mirada
El més destacat de tot no és l'oferta a les mares de Tiananmen en si, sinó les vacil·lacions d'un govern que les havia contingut i que potser es replanteja l'estratègia. La Xina va trigar dues dècades a revisar la revolució cultural i ja fa 22 anys que no ha revisat Tiananmen. Si la mort de Mao Zedong va servir per a la primera qüestió, el relleu generacional a la direcció del Partit Comunista el 2012 podria portar una mirada menys acomplexada de Tiananmen i acostar distàncies entre el deute històric que reclamen les mares i les pors del règim que l'acceptació oficial encoratgi més primaveres .
