Si Tura guanya per un 51% el PSC serà una festa i hi haurà forces per derrotar CiU a Barcelona. Si ho fa Hereu, pel mateix percentatge, exactament pel mateix, hi haurà crisi interna; a Hereu només li val una victòria clara contra Tura si vol aspirar a l'encara més difícil, la victòria sobre Xavier Trias el 22 de maig. Així de curiosa és l'anàlisi que es fa des dels sectors municipalistes socialistes del possible resultat de les primàries del PSC que se celebraran dissabte que ve, 19 de febrer. Aquests sectors, teòricament més proclius a l'alcalde, recorden poderosament amb aquesta tesi una altra lectura de la política recreativa: la independència es pot perdre pel 51% però no es pot guanyar pel mateix percentatge.
Sense barrejar naps amb cols, en tot cas, Jordi Hereu i Montserrat Tura han completat ja bona part de la campanya interna que els ha portat, en només deu dies, a fer tres cara a cara i a visitar la meitat de les agrupacions socialistes de la ciutat. L'alcalde ha decidit jugar-se la campanya al tot o res, rebutjant qualsevol oferiment de Tura per integrar-lo a la llista del 22-M en cas de victòria de l'exconsellera a les primàries, venent emoció a dojo en tots els actes i experiència i proximitat en les seves passejades.
La federació de Barcelona del partit, amb qui Hereu té un pacte de sang que no es descartava que trontollés una mica per l'impuls de Tura, s'ha mantingut unida i, com es diria vulgarment, ha tocat el xiulet per mobilitzar tothom a l'entorn de l'alcalde: des dels joves quadres del new PSC de les agrupacions i el pinyol dels regidors, que creuen que val més un boig conegut que un savi per conèixer, fins a històrics com Josep Verde i Aldea, Montserrat Ballarín, Albert Batlle o Pere Alcober. Fins i tot famílies maragallistes, que teòricament estarien inclinades a Tura, han donat suport a l'alcalde a través d'Isabel Darder.
Una setmana en construcció
L'equip d'Hereu, que ara ja no amaga alguns primers espases de l'alcalde a l'Ajuntament com Enric Casas o Assumpta Escarp, va reaccionar una mica a contrapeu en els primers dies de la precampanya interna (tot i que l'estructura de la maquinària per a la reelecció a l'alcaldia va trigar molts dies a tenir web i Twitter), però ha acabat dissenyant una bona campanya: moltes cares de base ben triades en una foto (César Millán de Sarrià, Neus Bonet de Gràcia o Toni Estopà de Ciutat Vella: els dos primers, lligams amb barris difícils, i el tercer, l'esquer per al món de la cultura), una web dinàmica amb escrits de suport i un Twitter actiu amb cançons amb missatge ( Another brick on the wall , de Pink Floyd, o Ma solitude , de Georges Moustaki).
No sembla que amb totes aquestes armes n'hi hagi encara prou, però, per vèncer una Montserrat Tura que, com ha recordat l'alcalde mig citant Paul Verlaine, en sap molt, de literatura. Si Hereu emociona (i una mica està a la defensiva traient pit per la feina feta), Tura enlluerna, és aquella noia nova que atreu totes les mirades, que només amb una foto amb Maragall guanya herència i que no ha de fer res (perquè ja ho ha fet com a consellera) per penjar-se una medalla a Ciutat Vella.
L'equip de Tura va entrar en campanya com un elefant en una botiga de plats i olles, construint un equip a corre-cuita amb noms molt potents (Xavier Roig, Àlex Masllorens, Toni Comín) i sumant il·lusions entre quadres interns i capitans (des de Gabriel Colomé i Eduard Vicente -que la va presentar al bolo de Sarrià- fins a Josep Maria Sala). Els entusiastes de l'exconsellera són rotunds: si guanya Hereu, tornem al punt de partida post-28-M i la castanya electoral està assegurada.
Els terrenys aliens
L'exconsellera s'ha mogut bé en la seva especialitat, seguretat, fins al punt d'arrossegar Hereu a demanar mil mossos o a reivindicar-se com a exregidor de seguretat i, com a Matrix , ha fet un curs accelerat sobre els aspectes de la ciutat que tenia més difusos. En infraestructures, per exemple, en l'últim cara a cara de BTV, quan l'alcalde va pronunciar la seva paraula màgica, Sagrera, Tura va aixecar la veu proclamant que els alcaldes metropolitans -llegiu Mollet, ehem- havien lluitat molt per l'estació.
Quan dissabte, a les vuit del vespre en punt, es tanquin les urnes dels deu col·legis electorals (tants com agrupacions), s'hauran acabat les eleccions primàries més apressades de la història, en les quals volgudament els dos aspirants han intentat fer-se poc mal en un PSC prou esgarrinxat. S'haurà acabat un combat d'estils i de personalitats que haurà mobilitzat poc o molt militants i simpatitzants socialistes, que s'han trobat amb una campanya mediàtica gratuïta abans del 22-M. Ningú s'atreveix a predir un resultat, però tots saben que el 51% d'un o l'altre no volen dir el mateix.
