11/09/2011

Dues petjades d'un dinosaure extingit

3 min
Agents de policia fan guàrdia les 24 hores davant de la piscina sud del World Trade Center de Nova York, on fa 10 anys s'alçaven les Torres Bessones.

Els escric des de la terrassa de l'habitació 1409 de l'Hotel World Center, de Nova York, que dóna just a sobre de la Zona Zero. Darrere la pantalla de l'ordinador contemplo les dues piscines que s'han construït ocupant exactament el mateix perímetre que entre el 1971 i el 2001 van ocupar les Torres Bessones, de l'arquitecte japonès Minoru Yamasaki.

Des del catorzè pis, els dos forats a terra semblen les petjades fossilitzades d'un gegant extingit. De fet, ho són. Sobre aquests dos quadrats avui revestits de marbre gris, s'aixecaven els dos més colossals fars del capitalisme mundial. Ara on hi havia aquell triomf de la tècnica constructiva hi ha vuits cascades d'aigua que ofeguen el soroll del Baix Manhattan perquè el visitant es pugui aïllar de l'exterior i es lliuri a la meditació.

Allà on presumien arrogants els que durant anys van ser els gratacels més alts del món, hi han construït un Memorial, que avui serà inaugurat, dedicat al record de 2.976 persones que avui fa 10 anys hi van morir assassinades quan hi van xocar dos avions i, potser, dues civilitzacions. Ja no caldrà que cada 11 de setembre algú llegeixi els noms de les víctimes en veu alta. Ja estan gravats al marbre, per sempre.

Respecte als difunts

És de nit i la cortina d'aigua que es precipita sobre les piscines està il·luminada per una llum blanca indirecta que confereix a l'espai la grisa serietat d'un tanatori. L'aigua no circula, sinó que cau, igual com van caure les Torres i els seus treballadors, igual com encara cauen cada dia a la nostra memòria, que no és sinó la memòria de la televisió. La plaça és dura, amb blocs de pedra que fan de bancs sense respatller. Hi han plantat uns arbres joves que de moment projectaran ombres esquifides. No és una plaça perquè hi jugui la canalla ni perquè una turista descalça s'estiri a dormir sobre la panxa de la seva parella. Aquesta plaça no celebra la vida sinó que recorda la mort, i convidarà al respecte als difunts, almenys mentre visquin les generacions que avui fa deu anys no podien creure el que estaven veient.

Fins a la catorzena planta de l'hotel (és la tretzena però, com ja saben, la superstició nord-americana fa veure que el pis tretzè no existeix) m'arriba clarament el soroll de les cascades, barrejat amb els cops d'una impertinent piconadora que no descansa ni de dia ni de nit. Encara hi ha moltes obres a la Zona Zero. La plaça del Memorial està immaculada, però la rodegen solars enfangats i edificis a mig aixecar. Potents llums de focus permeten que una petita excavadora del torn de nit vagi amunt i avall, mentre se senten els senyals acústics de les màquines marxa enrere.

Fa un moment, sentia cantar l'himne dels Estats Units interpretat per una coral de veus blanques que estava assajant per actuar avui davant els presidents Obama i Bush. Era una interpretació amorosa, que no queia, sinó que s'enlairava, com l'única línia corba que s'enfila enmig de tanta derrota. Quan han arribat al " Gave proof through the night that our flag was still there ", la Zona Zero s'ha revestit d'innocència. Els paletes semblaven soldats amb el seu casc, i fins les grues i les bastides han cobrat sentit polític.

Símbols eterns

I això que a la Zona Zero la política és sempre visible. Aquí van començar dues guerres, Iraq i Afganistan. O tres, si comptem aquesta difusa i perpètua guerra contra el terrorisme. Hi ha banderes pertot. Llums de color blau, blanc i vermell il·luminen els vuitanta pisos que ja té el nou colós, el gratacel que substituirà les Torres Bessones, fins fa no gaire anomenat Freedom Tower, i a hores d'ara conegut ja com a One World Trade Center.

Tindrà 541 metres, que són 1.776 peus. I el 1776 és l'any de la independència nord-americana. Estarà condemnat a viure sempre sota el record de dues predecessores que van morir joves.

Més amunt encara, els helicòpters de la policia van cantant amb veu greu el seu himne a la seguretat, que és l'altra cara de la por.

Són les onze de la nit i han tancat les cascades dels forats on hi havia les Torres Bessones. Això en el supòsit que realment ja no hi siguin, perquè els símbols que proporcionen dignitat i coartada als governs no desapareixen mai. Els governs saben com fer-los reviure per sempre.

stats