Emilio Álvarez: "Els xiulets a Bill Viola al Palau retraten la societat"

Té la Galeria Àngels Barcelona, el restaurant Carmelitas, està en fundacions com la de l'Orfeó Català i Tot Raval, codirigeix la Fira Loop. Està en totes les salses però no li agrada sortir als mitjans. ¿Per què?

No sé ben bé per què, penso que són més interessants les coses que un pot fer, que les faig sempre amb altra gent, que l'opinió personal.

Abans de galerista va ser col·leccionista. Com va fer el pas?

M'interessava l'art des de feia temps, tenia relacions amb artistes i comprava algunes coses. Després vaig conèixer el Sebastià Petit, que em va implicar en el seu projecte de galeria, que era la dels Àngels, i amb ell i un altre soci vam entrar en el projecte. Això va durar uns anys però, tot i ser una activitat interessant, no va ser un bon negoci i a poc a poc es va anar desactivant. Va ser llavors quan jo me'n vaig fer càrrec.

Havia estudiat a Esade i venia del món empresarial, ¿ha aplicat aquesta formació a la galeria?

Suposo, però tota la inèrcia de relació amb aquest món t'obliga a ser flexible i no és tan fàcil utilitzar les eines de gestió clàssiques. El de l'art és un món molt personal. Cada artista és un món i té una visió del món.

¿Ha canviat molt la línia de la galeria des de l'inici?

Aquell projecte venia a ser com una mena de club d'artistes, tots amics, que anàvem creixent junts, i el 2007 va tancar el seu cicle. Després, com que n'he anat aprenent, vaig pensar que havia de canviar i em vaig decidir a fer un nou projecte. En comptes de la relació generacional, el concepte és l'actitud, un punt de vista crític sobre la mateixa pràctica del que és l'art. Amb aquest projecte, el paper del Pep Agut va ser clau. La galeria intenta portar al nostre país un espai que no estava omplert amb artistes nacionals i internacionals. És el que m'interessa.

Però abans d'això havia estat en el món empresarial.

Vaig fer cinquè d'Esade a Nova York, el curs 1983-84, i després vaig estar-m'hi uns anys, treballant a l'oficina comercial d'Espanya ajudant empreses catalanes a exportar allà. Així vaig començar a conèixer artistes. El meu primer contacte amb l'art va ser allà, vaig fer el salt directament al MoMA. Anava als cursos que feien a la nit, a sessions.

¿I què va passar quan va tornar?

Vaig treballar a Agrolimen tres anys. Era director de projectes nous.

¿I quins van posar en marxa?

Doncs, Pizza World, Pans & Company i altres de semblants.

Carai. ¿I com va sorgir el projecte de Pans & Company?

La idea era crear projectes nous, amb capacitat de creixement i estant a prop del consumidor. Les empreses que tenia el grup eren més de passar a través d'intermediaris i supermercats. En aquells moments, internacionalment creixia molt el que és el retail (botigues de proximitat) i dins d'això els restaurants. I analitzant el que passava a Espanya, on hi havia moltes botigues d'entrepans però millorables, vam proposar aquest projecte de fer una botiga especialitzada en entrepans.

I va ser un èxit.

Sí, n'estan contents. Crec que ara n'hi ha unes 600. Després vaig col·laborar amb altres empreses en projectes semblants. Amb El Almendro, amb el TapasBar del Grup Paradís.

És a dir, ¿que és un dels responsables de tanta franquícia?

No, no, jo no. He col·laborat a definir un projecte que tingués sentit, i sempre ho he fet amb equips. Es tracta que el projecte tingui sentit en un context i que pugui créixer de manera gradual. Aquests són els atributs d'aquest tipus de projectes, que no s'ha de fer una gran inversió de sortida, sinó que es va creixent a mesura que la societat va responent.

¿Encara té un peu en aquest món?

No, i ara. Després ja vaig intentar que el hobby fos la professió.

I ara la seva professió és la galeria d'art, però també el restaurant. Per què va obrir el Carmelitas?

Vaig aterrar al Raval gràcies a la galeria i em va apassionar el barri. No el coneixia gaire abans i em va agradar molt. En aquell moment hi havia tot l'entorn del Macba que s'anava creant, i el CCCB, que ja estava en funcionament... Vaig descobrir una part de la ciutat molt activa i molt viva, diversa, i per això em vaig trobar més actiu al barri. I llavors, va sortir aquesta oportunitat. Vaig pensar que hi faltava, que la majoria de la gent que feia restaurants era de fora, americans, francesos... Em vaig decidir.

I el va decorar amb obres d'art.

Però no té res a veure amb la galeria. La idea era fer una plataforma de menjar, una cantina contemporània. Tot és local. El menjar és de la Boqueria, el vi, l'oli i l'aigua són catalans. Vam fer Km 0 abans que es posés de moda. És un homenatge a productes molt competents i locals. I el mateix amb el que hi ha a les parets. Les fotos de la Hanna Collins estan fetes des del terrat d'aquest mateix edifici i ensenyen on som, i les altres imatges són també del barri, d'un arxiu d'una casa de fotos que hi havia al Raval, Fotoramblas. La idea és que fos un espai viu en un barri que també és viu i amb productes que tenen relació amb el barri.

Està a la Fundació Tot Raval. ¿Com s'hi va implicar?

Vaig participar-hi des de la seva fundació amb una sèrie de persones actives al barri. La idea era que aquest barri té molt potencial i, treballant en col·laboració amb les entitats que ja estan actives, la unió podia millorar la cohesió i el conjunt. Ja fa deu anys i la primera fase s'ha assolit amb èxit. Hem aconseguit ser un fòrum del barri, ajuntar gent molt implicada en comissions molt actives dels àmbits comercial, cultural i social, i arrenquem projectes en comú de diferents entitats, cosa que no sempre és fàcil. El Raval, amb el bo i el dolent, és molt complex, té una història molt marcada, és molt dens, molt plural, amb molt nouvingut, amb molta gent gran en situacions difícils. Tota aquesta complexitat és com un laboratori del món. I això és molt interessant. El marge d'acció passa per la col·laboració, per implicar la gent en projectes de ciutat, per posar en valor el que té cadascú, i per procurar generar una cohesió a través de la participació.

És patró de la Fundació Orfeó. ¿Ja s'ha girat pàgina del tema Millet?

Espero que sí. Si es veu el que s'ha fet aquests dos anys realment ha servit per refundar, mai més ben dit, l'entitat, i amb molt de sentit. És a dir, l'Orfeó té una posició més important indubtablement, amb un pes específic clau. I en l'aspecte d'organització ara hi ha una única entitat, amb un sol NIF, i això evitarà les confusions que hi havia abans i potenciarà l'entitat.

Estava a la Fundació Palau quan va sorgir l'escàndol. ¿Com ho va viure?

Primer, amb incredulitat. Sorpresa i incredulitat. Crec que ningú s'ho esperava. I després, mans a l'obra. Era patró, però consistia a participar en reunions i fer propostes que en aquell moment no eren possibles. Amb en Millet mai no hi havia diners per a res. Estava en un grup molt actiu que intentàvem que el Palau estigués al que dèiem la Primera Divisió. Però sempre trobàvem una barrera i ens havíem de dedicar a idear projectes per fer possible més patrocini. Ara ha canviat radicalment. Han sigut dos anys de temes legals, auditories, de posar ordre. Amb un treball fantàstic del Joan Llinares, i un cop ell va acabar la seva missió va entrar el Joan Ollé. Crec que ja s'ha vist amb la programació que han canviat les coses.

¿La Fira Loop de videoart ja està consolidada?

El Loop va néixer el 2003 i ara és la primera fira mundial dedicada a videoart, que s'ajunta, a més, amb el festival Screen paral·lel que és molt interessant perquè és una plataforma participativa en què hi ha els principals agents d'aquest tema al món i és un projecte de ciutat en què hi ha des de botigues del barri fins a grans museus. Això crec que és bastant únic perquè fa possible fer un projecte gran amb recursos raonables.

Tota l'estructura de l'art està canviant. ¿Cap a on anem?

Es passa de la compra de l'objecte a l'ús d'un producte cultural. Això ho qüestiona tot, des de la feina de l'artista a la d'intermediaris com poden ser les galeries o les fires. La tendència és que la gent vol l'experiència, però l'objecte continua sent vigent.

I com es manté això?

Aquí hi ha el repte i l'oportunitat. Entendre com funciona i adaptar-t'hi. Com ha passat amb la música i amb el llibre. La gent vol cultura, això està clar. La qüestió és com s'articulen els nous models.

I a Catalunya, ¿aconseguirem que els hereus dels burgesos que van pagar el Modernisme recuperin l'esperit i deixin de ser tan conservadors? ¿O haurem d'esperar una altra generació?

Els néts, esperem que sí. Els fills... l'altre dia van xiular Bill Viola al Palau.

El van xiular?

Sí, és estrany perquè no ha sortit gaire als mitjans tot i que penso que és motiu per fer un debat maco. Són uns vídeos que duraven deu minuts, molt relacionats amb la Passió de Sant Mateu de Bach i dels quals s'havia informat molt a través de la premsa. Potser la gent no hi està habituada, però ja sabien a què venien i al cap de cinc o sis minuts van començar els xiulets. A Bill Viola, que és un clàssic del videoart! Aquest exemple és un retrat del que està passant en la societat catalana. Però que s'hagi fet és un avanç. La cultura no sempre ha de ser de consens, de fet no ho hauria de ser i crec que estaria bé que hi hagués més debat i més crítica.

Ara es parla del fet que ens hem de reinventar. Ha fet molts projectes en què se n'ha sortit. ¿Quina és la clau?

Ja m'agradaria saber-ho! La meva experiència és que fer coses amb els altres, col·laborar, és més gratificant, l'abast és més llarg i els mecanisme d'autocrítica també estan actius i ho pots anar modificant. Ara és un moment molt dur per a tots, però a la vegada som conscients del fet que les coses es poden fer d'una altra manera. És la reconstrucció. I amb aquesta reconstrucció sí que hi ha unes fórmules, com aquesta de la col·laboració, que pot aportar valor afegit i sentit. Crec que s'ha de mirar el que funciona, amb humilitat, i intentar aprendre'n. Després, l'entusiasme és bàsic, tenir un bon equip, contrastar la informació, que avui és fàcil, i aplicar el sentit comú.