Publicitat
Publicitat

PRIMAVERA ÀRAB

Egipte va esclatar el 25 de gener del 2011. La revolta va derrocar Hosni Mubàrak però els militars encara retenen el poder. Egipcis que van lluitar contra l'antic règim recorden un any després com van viure aquells dies històrics

Egipte recorda un any després la il·lusió de Tahrir

Amal Xaraf: "Pensàvem que acabaríem a la presó"

Amal Xaraf, portaveu del Moviment 6 d'Abril, el més cèlebre dels grups revolucionaris, no oblidarà mai el 25 de gener de l'any passat: "Jo em vaig encarregar de planificar i coordinar les accions per al Moviment al Caire: enganxada de cartells, distribució de vídeos, convocatòria de manifestacions en diversos llocs de la ciutat. Estàvem molt nerviosos. Crèiem que aquella nit acabaríem a la presó".

Tot i que els activistes esperàvem que les diverses manifestacions podrien ser més concorregudes del que era habitual, esperonades per la caiguda del dictador tunisià Ben Ali, la realitat va desbordar totes les previsions. "Molta gent va sortir al carrer, i vam rebre una allau de trucades i missatges de suport inaudita. Allò ens va donar l'energia per continuar les mobilitzacions de cara al dia 28, el primer divendres de la revolució", explica.

A Suez, els primers màrtirs

Si bé és cert que la plaça Tahrir va esdevenir el focus principal de la revolta, els enfrontaments més violents aquella nit van ser a Suez, capital de l'única província que Mubàrak mai es va atrevir a visitar pel seu llegendari caràcter rebel. Allà van caure els primers tres màrtirs de la revolució del 25 de gener, que el règim va enterrar en secret per intentar silenciar el crim. "Aquells fets van incitar molta gent a afegir-se a la revolta", sosté Xaraf, una professora d'anglès convertida en activista i mare soltera d'una nena de 12 anys. "Un aspecte positiu de la revolució és que hi van participar moltes dones, tradicionalment passives políticament".

Ahmed Faiz: "La solidaritat del poble va ser commovedora"

Durant els 18 dies que va durar la revolta que va derrocar Mubàrak, Ahmed Faiz va passar-se moltes hores treballant a la plaça Tahrir. Tal com van fer altres desenes de metges voluntaris, que es van organitzar de manera espontània per muntar diversos hospitals ambulants de primers auxilis. "Les jornades de treball eren molt intenses, de fins a 15 hores. Sobretot els primers van ser uns dies extenuants", evoca Faiz, un metge de medicina general de 28 anys que no amaga les seves simpaties revolucionàries.

Les clíniques de campanya van tenir un paper fonamental, ja que molts activistes ferits rebutjaven anar als hospitals després que corregués la notícia que la policia arrestava els que arribaven allà de Tahrir. "La solidaritat mostrada pel poble va ser commovedora. La gent venia a la plaça i ens donava medecines i menjar. Mai ens van faltar subministraments", explica a l'ARA.

Abdel Moaid Zaki: "Els Germans Musulmans estem oberts a pactes amb tothom"

Un any després de la revolta, els egipcis han parlat a les urnes i han decidit que els Germans Musulmans -que Mubàrak va mantenir en la clandestinitat- siguin els futurs governants del país.

Quina és la prioritat dels Germans Musulmans en el nou Egipte?

Treballar des del Parlament per construir un nou sistema polític. Estem en un moment molt delicat: encara no s'ha derrocat del tot l'antic règim ni s'ha construït el nou. En aquesta fase és molt important arribar a acords transversals, no ideològics, i els Germans Musulmans estem oberts a pactes amb tothom.

Volen una teocràcia?

No, des de fa anys estem compromesos amb la democràcia i un sistema civil amb un marc de referència religiós. De fet, la religió ja està reconeguda en l'actual Constitució, que diu que la xaria, la llei islàmica, inspirarà la legislació.

Quin ha de ser el paper de l'exèrcit en el nou Egipte?

Que els militars entreguin el poder als civils ordenadament és un dels grans reptes dels pròxims mesos. És molt important que el procés es faci bé. Per a nosaltres l'exèrcit té un rol crucial en la seguretat del país, però no és acceptable que estigui involucrat en l'economia i no reti comptes de les seves accions.

Hi pot haver confrontació entre vostès i l'exèrcit en el futur?

Nosaltres no buscarem cap enfrontament, però la junta militar ha d'entendre que hi ha línies vermelles que no pot creuar. Tenim una gran estima a l'exèrcit. Ara bé, la cúpula militar s'ha de sotmetre al poder polític, com a Turquia.

Mahmud Fathy: "L'imam ens va recomanar no anar a les manifestacions"

Segons Mahmud Fathy, la jornada clau per a l'èxit de la revolució egípcia no va ser la primera, sinó la tercera, el divendres 28, el dia en què els manifestants van aconseguir ocupar la plaça Tahrir després d'una dura batalla campal. "Al sermó l'imam ens va dir que no anéssim a les manifestacions perquè portaven el país a l'anarquia. Quan va acabar li vaig dir que s'equivocava perquè l'islam no condona la injustícia, i vaig anar cap a Tahrir", recorda Fathy, un enginyer salafista, un corrent fonamentalista popular a Egipte.

"Em va sorprendre veure tants joves tan il·lusionats. Era un sentiment contagiós. Quan ens vam acostar a la plaça, davant del cordó policial va començar una autèntica batalla campal amb cops, llançaments d'objectes i trets. Va ser molt violent, vaig témer per la meva vida", explica Fathy, que havia passat un any a la presó per haver-se oposat al règim i va ser candidat a les eleccions per Fadila, un petit partit islamista extraparlamentari.

"Després d'hores de lluita, a la nit vam ocupar Tahrir. Llavors vaig adonar-me que allò no era una simple manifestació, sinó una revolució que faria caure el règim de Mubàrak", assegura el jove, que va passar diverses nits al ras i només va abandonar la seva posició per fer-se càrrec dels seus fills.

Els religiosos, els últims

Fathy es va sorprendre de trobar a la plaça Tahrir molts "barbuts" com ell, sobretot tenint en compte les directrius que es van donar aquell divendres en moltes mesquites per no anar-hi. "Molts joves islamistes vam estar lluitant des del primer dia de la revolució, no només hi havia joves laics. Ara bé, sí que és cert que molts imams i la cúpula del Germans Musulmans només es van sumar a la revolta egípcia quan van veure que triomfava".

Mina Fouad: "A Tahrir hi havia un sentiment de comunió entre religions"

Abans de la revolució, Mina Fouad, un universitari copte de 28 anys estudiant de cinema, mai havia participat en cap manifestació, com la gran majoria d'egipcis que van participar a la revolta. "No sóc un activista, però sí un ciutadà conscient. Si ets artista en una dictadura, mai ets aliè del tot a la realitat política", confessa.

Com molts altres joves, no va poder ser a Tahrir cada dia, ja que havia de respondre a una responsabilitat primordial: garantir la seguretat de la seva família. "Vivim a prop de la presó de Torrah, i un dels primers rumors van ser que havien deixat anar a criminals i hi havia una onada de robatoris. Com que el meu pare va morir, sóc "l'home de la casa", i vaig haver de protegir la família", diu Fouad.

Com que la situació de seguretat era més delicada a la nit, va ser durant el dia que va poder fer escapades a Tahrir. "A la meva mare li deia que anava a veure un amic. No era perquè ella no estigués a favor de la revolta, sinó perquè patia per mi. Avui, encara no sap que vaig passar moltes hores a la plaça", afirma.

Cauen els estereotips

La revolució va despertar els seus millors instints dels egipcis. Hi havia fins i tot un sentiment de solidaritat i companyonia entre cristians i islamistes. "Per primer cop, vaig veure que els «barbuts» podien ser una gent afable i pacífica. Va caure l'estereotip. Hi havia un sentiment de comunió entre religions. Cristians i musulmans compartíem una mateixa causa i un mateix cor", sosté Fouad, si bé reconeix que els últims mesos s'ha agreujat la sensació d'inseguretat de la comunitat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT