Publicitat
Publicitat

PRIMAVERA ÀRAB

Eleccions lliures, violència, poder militar i protesta marquen la transició

Egipte: un any sense Mubàrak

Fa un any, Egipte esclatava en un crit d'eufòria: després de 18 dies de revolta pacífica, Hosni Mubàrak, l'últim faraó, dimitia. Avui el país viu amb inquietud una transició incerta i marcada per la violència.

Des del 25 de gener, tot i la seva edat avançada, Ahmed Amal dorm en una tenda de campanya plantada al cor de la plaça Tahrir. El seu fill va morir a pocs metre d'allà, en una de les ofensives policials contra els manifestants que volien ocupar la plaça el tercer dia de la revolució. "No som aquí per demanar una compensació econòmica. Volem justícia. No ens conformem amb el cap de Mubàrak, sinó que volem la condemna de tots els oficials de policia responsables", diu Ahmed, que adverteix que si el rais és absolt, les víctimes duran a terme "la revenja amb les seves pròpies mans". El futur incert del judici a Mubàrak és una bona metàfora d'aquest període de llums i ombres en què s'ha convertit la transició egípcia.

El judici a Mubàrak

El procés arriba al final sense un veredicte clar a l'horitzó

El judici contra Hosni Mubàrak, els seus dos fills, Gamal i Al·là, a més de l'exministre de l'Interior, Habib el-Adly, arriba al final. Tot i que va demanar la pena de mort per l'expresident a les seves al·legacions finals, la fiscalia no ha pogut mostrar cap evidència que Mubàrak ordenés disparar contra els manifestants. El judici a l'expresident és el més simbòlic però no és l'únic relatiu a la repressió durant els dies de la revolució, i a la corrupció durant tota la dictadura. De les desenes de processats, de moment, els únics condemnats -si bé amb una sentència lleu- són els policies que van assassinar Khaled Said, una de les espurnes que va encendre la revolució.

Una societat assetjada

S'ha ampliat l'espai de llibertats, però continua la repressió

Sens dubte, Egipte és avui un país més lliure, on hi ha més respecte als drets d'expressió i associació. Després de la revolució, es van legalitzar tots els partits polítics clandestins, fins i tot els islamistes. Ara bé, l'estat no ha abandonat alguns dels seus tics autoritaris. Un aparell de seguretat que no ha estat purgat vol continuar controlant la societat, sobretot pel que fa als seus elements més crítics. Sota diverses excuses, desenes d'activistes han estat empresonats, torturats i sotmesos a judicis militars. Els mitjans de comunicació independents tampoc no són aliens a l'assetjament del govern.

El nou Parlament

L'elecció de la nova cambra és la gran fita de la revolució

La celebració de les primeres eleccions democràtiques després de 60 anys de dictadura militar és l'èxit més important d'aquest any de transició. Tot i que hi va haver petites irregularitats als comicis, una majoria de la població i de la classe política considera que la nova cambra és legítima i reflecteix la voluntat popular. Constituït a finals de gener, el Parlament ja s'ha convertit en el centre d'intensos debats, on els diversos sectors i sensibilitats de la societat poden discutir i pactar el futur del país. Els Germans Musulmans, l'històric moviment islamista, serà qui hi tallarà el bacallà.

Espasmes de violència

Els darrers mesos han mort prop de 200 persones

Un dels aspectes més negatius de la transició és que ha estat esquitxada per estranys incidents violents, en què les forces de l'ordre hi han estat involucrades d'una manera o una altra. L'últim, i el més sagnant, va ser la massacre recent del camp de futbol de Port Saïd, que va deixar més de 70 morts. No obstant, la majoria de víctimes s'han produït en batalles campals entre joves revolucionaris i agents de policia als voltants de la plaça Tahrir. En concret, en els darrers quatre mesos, ha mort més d'un centenar d'activistes.

La resistència de Tahrir

La repressió policial no ha doblegat els revolucionaris

La contundència de les forces de l'ordre no ha acoquinat els activistes, que no han dubtat a sortir al carrer per reclamar les demandes insatisfetes de la revolució. Va ser gràcies a la seva pressió que la Junta Militar va fixar una data concreta per entregar el poder, el 30 de juny. Però no en tenen prou, i avui hi ha convocada una vaga general per forçar-ne la dimissió immediata. Un dels grans èxits de la revolució és que la societat hagi perdut la por al totpoderós estat. Per això, malgrat les ombres, hi ha motius per mirar cap al futur amb esperança. Contra el concepte de l'hivern àrab, la història encara no ha escrit el seu veredicte sobre la transició egípcia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT