Publicitat
Publicitat

CITA A LES URNES

El país andí elegeix president amb l'ombra del retorn al populisme de Fujimori

Eleccions al Perú, la política sense partits

Avui tots els peruans majors d'edat votaran (ja que el vot és obligatori) per escollir 130 escons, 15 representants del Parlament andí i el nou president en cas que un dels candidats obtingui més de la meitat dels vots. Però aquesta darrera suposició és molt difícil que succeeixi, ja que les enquestes pronostiquen uns resultats ajustats entre quatre candidats (Ollanta, Fujimori, Toledo i Kuczynski). Serà crucial saber quins són els dos més votats i, per tant, els que competiran a la segona volta.

¿Com s'entenen aquestes eleccions? Al Perú les eleccions són diferents a les de qualsevol altre país de la regió per un fenomen molt singular: no hi ha partits! Amb l'arribada d'Alberto Fujimori al poder l'any 1990 van desaparèixer. La mala gestió dels partits precedents, el petit marge de maniobra dels governants davant dels programes d'ajustament de l'FMI i el triomf de la "ideologia del mercat" van esfondrar els vells partits ideologitzats. Aquest fenomen suposa que els candidats no responen a cap organització política sòlida amb un programa ideològic i una proposta programàtica. Els polítics es presenten a través de plataformes personals. Així, els quatre candidats amb més possibilitats es projecten socialment més enllà d'organitzacions i programes.

Els 4 candidats amb més opcions

Es tracta de l'exmilitar i nacionalista Ollanta Humala (que es presenta amb Gana Perú), de la filla del darrer dictador peruà Keiko Fujimori (que encapçala l'espai Fuerza el 2011), l'exalcalde de Lima Pedro Pablo Kuczynski (que ha creat l'etiqueta Alianza para el Gran Cambio) i l'expresident Alejandro Toledo (que competeix amb Perú Posible).

¿Què són i què representen aquest quatre candidats? Ningú ho sap del cert. Els més previsibles són Toledo i Kuczynski perquè tots dos han tingut responsabilitats de govern i prediquen la necessitat de mantenir el model existent (impulsar un creixement econòmic basat en l'explotació de matèries primes, la inversió exterior, la disciplina monetària i baixos salaris). D'altra banda, Fujimori i Humala són una sorpresa. Fujimori basa el seu discurs en els suposats "èxits" de l'administració del seu pare -seguretat i expansió econòmica- i apel·la als més pobres, els més vulnerables davant de la misèria i el crim. I Humala promet -amb un discurs menys radical i moralment més conservador que fa cinc anys- que amb ell continuarà el creixement econòmic però que es repartirà entre tots.

I després, què?

Però la qüestió és que, guanyi qui guanyi, difícilment podrà dur a terme el que promet. Les raons del meu escepticisme són tres. La primera és que el sistema polític peruà és quasi "semipresidencial" (com el model francès) en què hi ha un president i un primer ministre que necessiten el suport actiu del Congrés, i tal com es perfilen les eleccions cap de les plataformes dels candidats tindrà els escons necessaris per confeccionar una majoria parlamentària.

La segona és que les propostes que han fet fins ara els candidats poden canviar totalment en funció de quins siguin els dos líders que s'enfrontin en la segona volta. Serà molt diferent la dinàmica de competició, l'agenda política i les promeses si el duel és entre Ollanta i Toledo (entre canvi i continuïtat), que si és entre Ollanta i Keiko o entre Toledo i Kuczynski. Segons la combinació, els candidats canviaran de discurs, de propostes i, sobretot, d'estratègia a la recerca d'aliats i vots. I la tercera és que el govern peruà té poca capacitat de maniobra en un entorn global tant exigent com el d'ara.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT