Emergència humanitària al Sahel
Oumon Ali, camperola mauritana de 43 anys, cultiva amb les seves mans mitja hectàrea de terra. L'any passat va aconseguir una collita de trenta sacs d'arròs per alimentar els vuit fills que li ha donat "el bon Déu". Aquest any només n'ha recol·lectat tres. El marit fa setmanes que ha marxat a buscar feina a la ciutat, però no en té cap notícia. "Ja no em queda res per menjar", diu asseguda a la porta de casa, amb un nadó als braços que li xucla l'última gota de llet.
L'Amadou és ramader, veí de l'Oumon. Patriarca de l'ètnia fulbe de 80 anys, presideix una família de 26 persones i fins ara disposava d'una bona situació econòmica gràcies a les 140 vaques que té en propietat. Normalment, al maig enviava el ramat a fer la transhumància. Dos pastors i el seu fill travessaven el riu Senegal a la recerca de pastures, o s'endinsaven a l'est fins a arribar a Mali. Tornaven a finals d'estiu, quan l'herba havia brotat gràcies a les pluges de juliol i agost. Aquest any, l'Amadou ha hagut d'avançar sis mesos la transhumància i no queda clar que els animals se'n surtin. Ha començat a sacrificar les poques vaques que s'ha quedat perquè els donessin llet. S'hi ha vist obligat. Matar-ne unes quantes per salvar la resta. I salvar-se ells mateixos. Amb la venda de cada animal compra farratge i procura mantenir vius els que queden, perquè fa mesos que no creix ni un bri d'herba sobre la terra erma.
"Els animals moren. I els homes comencem a viure pitjor que ells", diu l'Amadou amb una gran tristesa que no amaga el sentiment de culpa que té, perquè els animals, diu, no es poden cuidar a ells mateixos.
Tragèdia històrica
El Sahel viu una crisi humana com feia anys que no es veia. Des de Mauritània fins al Senegal, de Mali al Txad, passant per Burkina Faso i el Níger, els graners estan buits, els animals s'assequen, defalleixen, i les poblacions, ja per elles mateixes pobres, sempre en un precari equilibri amb la fràgil naturalesa, estan esgotades, sense recursos. Més de la meitat de la població viu el que les agències humanitàries anomenen "inseguretat alimentària severa". "La qüestió no és saber si aquest any es repetirà una altra crisi alimentària al Sahel -declara Kristalina Georgieva, en nom de la UE-, la qüestió és saber quines dimensions agafarà".
No és difícil fer-se'n una idea. Només cal mirar el que està passant, anar-hi, estar atent als senyals d'alarma que clamen una atenció immediata si es vol evitar la mort d'una població de 12 milions de persones que aviat no se'n podran sortir sense l'ajuda de fora.
A part dels factors naturals -la sequera per la falta de pluges-, aquest any s'ha de sumar a la crisi la disminució dels diners que envien els treballadors emigrats i que cada vegada troben menys llocs on guanyar-se la vida, l'augment del preu dels aliments -molt sovint relacionat amb l'especulació dels mercats- i els lamentables fets militars que han seguit la caiguda de Gaddafi, que han provocat una guerra al nord de Mali, on els tuaregs lluiten per la seva independència. Aquests dies ja són desenes de milers els refugiats que fugen de Mali i travessen la frontera de Mauritània, el Níger o Burkina Faso per protegir-se de la violència i buscar una forma de vida als camps de refugiats que tot just s'han començat a aixecar, on l'aliment s'anuncia més abundant que el que els pot oferir la pròpia terra.
"Què has menjat avui per esmorzar?", li pregunto a l'Oumon. La pregunta no és innocent. Fa uns dies, un dels equips d'Intermón Oxfam, que va fer la mateixa pregunta a una dona de la regió de l'Oumon, prop de Kaédi, va rebre la següent resposta: "Menjar". "Quin menjar?", van insistir. No va respondre i quan van demanar que els ensenyés l'olla la van trobar plena de pols. "Una mica de pa", diu ara l'Oumon, que assenyala el nadó que té enganxat al pit. "I els nens?", pregunto. "Una mica de te, una mica de pa. Per enganyar la gana. No suporten no menjar".
Actuar a temps
Ni el te ni el pa els ha pogut comprar ella mateixa. Malgrat la pobresa general, encara hi ha gent disposada a ajudar els veïns. L'Amadou li ha deixat un parell de vaques, però com que no tenen res per menjar gairebé no es poden munyir. També hi ha una veïna que cada matí saluda l'Oumon i aprofita per mirar què té a l'olla. Avui li ha dit que passi per casa a recollir una mica d'arròs i unes mongetes seques.
Normalment, les crisis alimentàries al Sahel, que arriben de manera cíclica associades a la falta o l'excés de pluja, es tracten com una emergència només a partir de la fase més aguda. I els resultats són catastròfics. "Al Níger -explica Aichotou, que dirigeix l'equip d'Oxfam a Kaédi- l'any 2006 trobàvem els pastors morts al costat dels cadàvers dels ramats. Ara som a temps de gestionar els pocs recursos i introduir maneres d'ajudar a mesura que les coses empitjoren". Ho diu durant una reunió de ramaders enmig d'una tempesta de vent saharià, el terrible harmattan , que bufa carregat de pols i converteix el dia en la nit i el sol en una lluna pàl·lida.
"Si no comencem a matar ara els animals, d'aquí unes setmanes estaran moribunds i ja no valdran res", diu un d'ells. "Això que diu -m'explica un dels ramaders a l'orella- és molt difícil d'acceptar, és com si ens haguéssim de desprendre dels nostres fills perquè no els podem donar menjar".
La cadena de la vida s'ha començat a trencar. Els cultius exhaurits. Els animals sense pastures. Els graners buits. Als que podien ajudar el veí aviat no els quedarà res per donar-li. Els habitants del Sahel lluiten ara perquè no es trenqui l'última argolla de la cadena i puguin salvar la pròpia vida.
