La penúltima ciutat rebel de la província d'Idlib espera amb desassossec el pròxim atac de les forces de Baixar al-Assad. No són tambors de guerra el que s'escolta a la llunyania, sinó el sotragueig de les cadenes dels blindats que s'aproximen a Sermin, una localitat de 22.000 habitants.
El tinent Bilal Habir, cap de la unitat de l'Exèrcit Sirià Lliure (ESL) del nord de la província d'Idlib, assegura que hi ha "quaranta tancs" a dos quilòmetres a l'est d'aquesta localitat i "setanta" a només "quatre quilòmetres" de la veïna Binnix, de 30.000 habitants. Per un temps, els soldats de l'ESL han pres com a caserna una escola pública tancada des del principi de la revolta. Algunes de les aules del centre les han convertit en barracons perquè hi dormin els reclutes. El que sembla el despatx del director de l'escola és ara l'oficina del tinent Habir. En una altra habitació, dos militars s'encarreguen de registrar els nous reclutes que reben una "acreditació" de l'Exèrcit Lliure.
El cap local no vol donar informació sobre el nombre de soldats que té al seu comandament ni el temps que es quedaran a l'escola. Tampoc revela quina serà la seva estratègia per repel·lir les tropes del règim davant la nova ofensiva que està a punt d'arribar. "Podria ser qüestió de dies", adverteix el militar rebel, que assegura que es defensaran "amb l'ajuda de Déu".
Aquests soldats, que només disposen de Kalàixnikovs i prismàtics per observar el moviment de les tropes enemigues, mostren la seva enteresa com a combatents i estan disposats a morir per un futur millor per als seus fills. La majoria només han fet el servei militar: a les seves files no hi ha gaires militars amb experiència.
Es respira un aire enrarit als desèrtics carrers d'aquesta castigada localitat, que ja ha patit tres incursions del règim. Els que encara no n'han marxat diuen que resistiran: no només els homes, també les dones i els nens.
Aquests dies hi ha molt moviment de rebels que compren fusells i municions a la casa de Nasim, un traficant que subministra armes a l'Exèrcit Lliure, a la ciutat de Binnix, a uns cinc quilòmetres de distància. "Els soldats del mateix exèrcit sirià o les forces de seguretat em venen les armes a 2.000 dòlars i jo les revenc per 2.500 dòlars als desertors", explica Nasim, un home amb un panxa enorme i una veu cridanera.
Abu Halid, pare de tres belles nenes i d'un nen que naixerà d'aquí tres mesos, ens acull a casa seva per descansar i prendre un refrigeri. És costum entre els sirians beure primer una xarrup de cafè molt carregat i amarg com la fel, i després un got de te molt ensucrat. El rebel confessa que "no hi ha equilibri" entre les tropes de Baixar al-Assad i l'Exèrcit Lliure, però assegura que els soldats desertors tenen una arma més potent que l'artilleria pesant del règim: "La nostra forta determinació". "Si nosaltres morim combatent, vindran nous reclutes que continuaran lluitant fins que caigui Baixar", manifesta amb rotunditat.
Joies, estufes i matalassos
Abu Halid ha hagut d'empenyorar les joies de la seva esposa per comprar municions per al seu Kalàixnikov, que li han costat entre 3 i 4 euros cadascuna. El seu cunyat també va vendre unes terres per comprar un AK-47, a més d'un parell d'estufes de fuel i uns matalassos per aconseguir les municions.
Zoraya, l'esposa d'Abu Halid, obre la porta de l'habitació de les dones. Una cambra senzilla amb una catifa que en cobreix el terra sobre la qual hi ha uns matalassos amb coixins, on seuen la seva mare, Amira, de 60 anys, la seva germana, Aixa, de 25, i tot un munt de nens. Amira està orgullosa que les seves filles siguin tan fèrtils com ella, que va parir 13 fills, i amb la curta edat que tenen les dues nenes ja li han donat 9 néts, a més d'una altra nena que naixerà aviat.
Zoraya dóna suport obertament a la revolució i assegura que farà tot el que estigui a les seves mà per ajudar el seu marit, que s'ha unit a l'Exèrcit Lliure. Vol que no li faltin municions "encara que hagi d'empenyorar tot el seu aixovar i els mobles de la casa".
"Abans vivíem tranquils, Baixar era un bon home, però quan va matar el primer manifestant es va tacar les mans de sang per sempre. El poble sirià mai l'hi perdonarà", sentencia Amira mentre mira la cadena qatariana Al-Jazira, que mostra imatges de bombardejos a l'assetjada ciutat d'Idlib.
Zoraya prepara una narguila (pipa d'aigua) mentre prenem unes tasses de te molt ensucrat. "La sang dels sirians no val res. La comunitat internacional no està fent res per aturar aquesta massacre", recrimina Zoraya, que s'acaricia la panxa d'embarassada.
Després de les seves paraules, es crea un silenci incòmode que només es trenca quan dues de les nenes es posen a córrer per l'habitació jugant per cridar l'atenció dels grans.
