Publicitat
Publicitat

Enyorant Westminster

Darrer capítol de l'esgrima oratòria entre Zapatero y Rajoy. Dos personalitats i estils diferents, però només un destí. Dos presidents diferents: el matinal -encotillat, aferrat als papers i emocional- i el de la tarda, tensionat, boxer i més alliberat. El Rajoy de sempre, més contundent en les formes que de costum. ¿Existeix el Rajoy presidencial?

Zapatero s'acomiada recuperant autoestima i reivindicant-se. Rajoy l'ha ressuscitat i li permet esgotar la legislatura. A la tribuna d'oradors ZP no domina l'escena, es belluga molt: no està comode. El discurs fosc, ple de tecnicismes que dificulten la comprensió -"reducció d'un quart de punt del tipus d'interès de referència"- tampoc ajuda gaire.

Ahir l'escenificació fou millor que l'any passat -en els plans d'escolta dels ministres no hem vist cares absents ni mirades perdudes- i el grup parlamentari socialista s'ha activat i ha acollit més el president.

Rajoy, el Senyor de les Metàfores, amb el seu dit acusador, sap de les seves limitacions: manca de carisma i lideratge antic. Per compensar-ho és el més obedient: estudia. Va treure el martell gros i s'atreví amb l'estil karlrovià d'atacar l'adversari en els seus punts forts.

El seu estil ple de repeticions i de la neutralitat en l'ús de la tercera persona acusatòria vol recordar l'estil JFK, però l'intent és fallit. Imatge molt poderosa: mostrar les propostes al faristol. El PP continua marcant la diferència en l'escenografia i acompanya Rajoy de manera permanent i magistral: al minut 10, efusiu aplaudiment. Zapatero no l'aconsegueix fins al minut 30.

Rajoy ha aconseguit que el president el busqués en el cos a cos, i ha impedit així que ZP es pogués adreçar al votant descontent de centre-esquerra i oferir un horitzó de futur, baixant al fang i perdent l'àurea presidencial. Els dos tiradors han obviat les emocions i la passió discursiva tot abraçant les xifres.

Final. No és que la política vagi a la teleescombraria, sinó que aquesta viu al Congrés: cridòria, insults i manca d'humor intel·ligent -la política aquí no somriu-, dialèctica brillant i fair play .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT