La llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca), la norma estatal del 1980 que s'ha modificat amb cada pacte de finançament, és la teranyina que fa anys que el catalanisme intenta trencar cada cop que planteja una relació fiscal justa amb Espanya. Passa ara amb el pacte fiscal d'Artur Mas i va passar quan, el 2004 i el 2005, es redactava un nou Estatut per, sobretot, millorar el finançament. La Lofca (com la Constitució) fa de Catalunya una comunitat de règim comú i la posa al sac del que només s'escapen les excepcions forals basca i navarresa, i el règim especial canari.
Per reforçar el pacte fiscal i buscar la unitat el Parlament va crear, per acord de CiU i ERC, la comissió d'estudi del nou finançament basat en el concert, que acabarà la feina el 31 d'octubre, ja en precampanya d'unes generals en què es juga la sort de la relació fiscal entre Catalunya i l'Estat. Des del 3 de juny els diputats treballen a porta tancada i escolten compareixents. De moment, i segons les actes de les cinc primeres sessions, a les quals ha tingut accés l'ARA, els deu experts que han comparegut han arribat a la conclusió que sí, que és possible que Catalunya surti del règim comú i tingui un model propi. O, si més no, que la Lofca generalitzi el concert.
El full de ruta del Govern passa per, amb l'horitzó d'un resultat pròxim al concert foral que redueixi els 12.000 milions anuals de dèficit fiscal per evitar així que superi el 4% del PIB, establir a la Lofca una excepció catalana i després pactar bilateralment un model singular ratificat pel Congrés. A la comissió s'ha valorat això o seguir a la Lofca però amb la introducció d'elements d'asimetria.
Al Parlament, va obrir foc el catedràtic Alejandro Saiz explicant que la Lofca era una opció del legislador al Congrés i que "és possible un model de finançament a la mateixa llei que només s'apliqui a una o diverses autonomies del règim comú". Tot seguit va recordar que mai havien tingut uniformitat total, com quan el 1997 Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa, aleshores en mans del PSOE, van quedar al marge del model que va pactar el Govern de Pujol amb el PP (cessió del 30% de l'IRPF amb capacitat normativa) i que després es va generalitzar. El catedràtic va deixar anar com a idea augmentar la capacitat d'impostos cedits (ara són el 50% de l'IVA i l'IRPF i el 58% dels especials sobre alcohol, tabac i hidrocarburs) i permetre "més intervenció normativa" a Catalunya.
Intervencions amb moltes pistes
Saiz donava més pistes. Per modificar la Lofca no cal l'acord al Consell de Política Fiscal (que agrupa les comunitats i l'Estat i que té caràcter consultiu). N'hi ha prou (i d'aquí la importància del 20-N) amb majoria absoluta al Congrés i simple al Senat. És a dir, que els partits catalans collin el PSOE o el PP.
Ferran Requejo, catedràtic de dret constitucional, va parlar amb molta intenció política (cosa que va lamentar el portaveu del PP), però també va acceptar que, per importància i "preeminència davant l'Estatut, segons el TC", és la Lofca la que cal atacar. La seva recepta passava per "la unitat política, la internacionalització del dèficit fiscal i la mobilització i la pressió de la societat civil". I va apostar per una consulta popular prèvia a plantejar el pacte fiscal a Madrid.
Enric Argullol va reblar les tesis de singularització i encara va anar més enllà Carles Viver i Pi-Sunyer, magistrat del TC als 90. Sense embuts, va recordar que en l'enduriment de penes a terroristes s'havia legislat contra la doctrina del TC i que, per tant, es podia establir fins al concert "sense vulnerar la Constitució i l'Estatut". Això requeriria, però, un "pacte fort" amb l'Estat.
Francesc de Carreras també abona canviar el sistema però, això sí, avisa que una reforma de la Lofca caldria generalitzar-la perquè les excepcions (que no comparteix) només són per a Euskadi i Navarra.
I els polítics? Doncs escolten i, en les intervencions a porta tancada, donen senyals de quina serà la seva actitud. Més enllà d'algun apunt murri (com quan Miquel Iceta demana "algun matís" a Heribert Padrol per parlar de pacte fiscal i no de concert, "com és la voluntat dels creadors") destaca la coincidència de CiU i PSC (a més de l'esperable d'ICV i ERC) que la Lofca no ha d'impedir singularitzar Catalunya. Iceta la defineix de possible "aliada" i en una altre moment Laia Bonet, també del PSC, assumeix que hi caben les "asimetries" si no se'n pot sortir. I Homs fa el mateix: "La Lofca, que havia estat l'enemic comú a combatre, pot ser el punt de sortida perquè les alternatives en forma de reforma de l'Estatut o la Constitució ja sabem què donen de si", va afirmar en la tercera sessió.
El PP ja branda el papu del TC
I mentre SI insisteix sobre el nul marge per Catalunya dins d'Espanya després de la sentència del TC sobre l'Estatut, i Ciutadans ataca compareixents, el PP és l'amenaça més seriosa (o realista) al consens que sembla teixir-se pel pacte fiscal en la línia del concert. El diputat José Antonio Coto pregunta a Sáiz "si el TC donaria per vàlida, encara que hi hagués un pacte al Congrés, la singularització d'una comunitat a la Lofca atenent al principi de solidaritat". La resposta: un concert com el basc no passaria, però no es veu cap motiu raonable per un vet a altres vies. "I si es dóna a qui ho vulgui la capacitat normativa i el 80% de l'IVA o el 90% de l'IRPF suposo que a Catalunya acabarien els problemes de finançament", etziba.
Per tant, cal política. Si no, el castell de cartes de la singularització ni tan sols començarà a alçar-se.
