Publicitat
Publicitat

¡Ese Paco, eh, eh!

La València pepera sap mobilitzar-se com ningú. Cristal·litza als estadis i les places de bous en forma de multitud rugent i enfervorida; enalteix els seus líders, els beatifica en vida, com a representants d'un regionalisme saludable, gastronòmic, que cedeix pas educadament quan apareix a la tribuna Mariano Rajoy i comença a parlar de la pàtria comuna, de lo que nos une , que són moltes coses a més de l'idioma i les taronges. De com València ha esdevingut això, de com ha passat de ser la ciutat d'Ausiàs March a la de Rita Barberá, no en tinc la més remota idea. Sí que crec que els dirigents del PP poden estar raonablement tranquils, perquè la lleialtat dels electors valencians està fora de tot dubte, després d'haver estat posada a prova més que mai en l'últim mandat autonòmic. Votar Paco Camps fa deu anys, durant l'apoteosi del totxo, és una cosa; votar-lo ara, en plena recessió, i amb tot el que sabem del personatge i les seves falles, valgui el doble sentit, és molt meritori. (Anava a dir que té delicte, però m'esperaré al veredicte dels jutges.) Els crits de "¡Ese Paco, ese Paco, eh, eh!" que ressonaven ahir a la plaça de bous posen de manifest que del que passa més enllà del riu Sénia no en tenim ni idea. I pensar que aquí, tan a prop, el PSC està tan desesperat que encara demana el vot mostrant un vell vídeo d'Aznar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT