Espanya i Ben Ali, Les amistats perilloses

Barcelona."Quan anàvem a les institucions espanyoles i europees a denunciar que el règim de Ben Ali no respectava ni les mínimes garanties democràtiques, sempre topàvem amb el mateix xantatge: que sense Ben Ali vindria l'islamisme radical", denunciava ahir Sihem Bensedrine, representant del Consell Nacional per les Llibertats, que va tornar de l'exili a Tunísia el mateix dia que el dictador abandonava el país. "Espanya, com França i Itàlia, i en general la Unió Europea, van donar suport a la dictadura fins a l'últim minut. El poble tunisià, sense cap ajuda externa, ha fet fora Ben Ali, i ara caminem cap a la democràcia, no cap als talibans".

Sense anar més lluny, el novembre passat, en plena crisi d'Al-Aaiun, l'exministre d'Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, es va reunir amb Ben Ali per lliurar-li una carta del president Zapatero en què "subratllava la voluntat dels dos països de continuar amb la seva acció comuna per promoure la cooperació i el diàleg mediterrani". De fet, durant tot el primer semestre de l'any passat, la presidència espanyola de la UE va intentar obtenir l'estatut avançat amb Tunísia, que ja manté relacions comercials i polítiques privilegiades amb la UE. Aquest acord, que es pot signar sense l'aval del Parlament Europeu (on el grup dels verds havia perdut en deu ocasions la proposta per revisar les relacions), hauria donat al règim de Ben Ali el màxim rang per sota dels països candidats a formar part de la UE.

Les relacions entre l'Estat espanyol i Tunísia, emmarcades en el primer tractat d'amistat, bon veïnatge i cooperació que es va signar amb un país del Magrib (1995), es basaven en les bones relacions que França va impulsar amb l'antiga colònia des de la Unió Europea. Des dels últims anys dels governs de Felipe González, es mantenien les anomenades RAN (Reunions d'Alt Nivell), amb caràcter anual, entre caps de govern i ministres.

Tunísia formava part del cercle de països amb relacions privilegiades amb Espanya, com Portugal, França, Itàlia, el Marroc o Turquia. Al darrere hi havia relacions econòmiques fluïdes, tot i que el mercat tunisià és petit (10 milions d'habitants) i més desenvolupat que el marroquí o l'algerià. Segons les últimes dades disponibles de l'oficina comercial, Espanya exportava al país productes per valor de 660 milions d'euros (setembre del 2010), bàsicament electrodomèstics, cotxes i plàstics, i importava gas, tèxtils (en molts casos d'empreses espanyoles deslocalitzades) i fertilitzants provinents de les mines de fosfats de l'interior.

"Europa i Espanya pensaven que pressionar el règim podia ser contraproduent", apunta Senén Florensa, que va ser ambaixador espanyol a Tunísia entre 2000 i 2004. "Es creia que el millor que es podia fer era afavorir el desenvolupament econòmic i social amb la hipòtesi que això facilitaria l'obertura del règim". Fonts del Consell i el Parlament Europeu apunten que sempre que en una trobada es plantejava el tema de les llibertats i els drets humans, Ben Ali i els seus ministres responien favorablement, però sobre el terreny no canviava res.

Contactes amb l'oposició

Mentre el creixement econòmic apuntalava el règim i permetia al clan de Ben Ali un enriquiment desorbitat i una corrupció generalitzada (de Tunísia n'han dit una cleptocràcia), Europa i Espanya tampoc feien passes decidides amb l'oposició. Tot i que hi havia contactes regulars amb els partits democràtics legals i les associacions de drets humans, sempre passaven en la més absoluta discreció. A finals del 1995, Felipe González va viatjar a Tunísia per signar l'acord d'amistat i només va rebre uns minuts els socialdemòcrates tunisians, que aleshores patien una forta repressió. "Des de l'ambaixada evitàvem els contactes amb l'RCD, el partit de Ben Ali, perquè tot i que pertanyia a la Internacional Socialista, era evident que no es tractava d'un partit normal: tots els contactes eren institucionals", apunta Florensa, que ara dirigeix l'Institut Europeu de la Mediterrània, amb seu a Barcelona.

"Es difícil fer un balanç dels resultats d'aquesta política de poder tou, que es contraposa a l'estratègia nord-americana al Pròxim Orient", justifica l'exambaixador. Es pot argumentar que aquest impuls econòmic i social ha posat la base per a la revolta ciutadana que ara viu el país. També es pot considerar, en sentit contrari, que la cooperació amb Tunísia ha estat el que ha fet Ben Ali es perpetuï al poder".

Les paraules de la ministra d'Exteriors francesa, Michèle Alliot-Marie, oferint formació en tècniques antidisturbis a Ben Ali, dos dies abans de la caiguda del dictador i quan els morts ja es comptaven per desenes, han quedat marcades en la ment dels manifestants.

Ben Ali, entre els reis d'Espanya, saluda Felipe González.

Aznar a Tunis en una cimera multilateral.

Ben Ali rep Zapatero a Tunis.