Publicitat
Publicitat

LA CRISI EUROPEA

Els remeis utilitzats per aturar la crisi, els mateixos que posen en alerta als mercats

Espanya i els atzucacs de la zona euro

Si no fas res, acabes en un carreró sense sortida, i quan intentes sortir-ne, entres en el mateix carreró. És la idea que ve al cap d'ençà que va començar la crisi a la zona euro, i que ara encaixa amb Espanya.

L'atzucac més gran per al govern espanyol també és el més obvi. Els seus tipus d'interès (la taxa de rendiment d'un bo) puja quan els mercats financers temen que no serà capaç de controlar el seu dèficit pressupostari. Però també puja quan els ministres parlen de les dures mesures que prendran per reduir el dèficit, per les pors que les retallades en despesa i l'augment d'impostos estanquin l'economia i per tant s'autoderroti.

És un bon exemple de l'esquizofrènia del mercat en el tema de l'austeritat fiscal, apuntat per l'economista en cap del Fons Monetari Internacional a finals de l'any passat i que s'ha debatut sovint. Però, tal com els economistes de Goldman Sachs deixen clar en una anàlisi recent dividida en quatre parts -anàlisi, per cert, exhaustiva- sobre els problemes fiscals i de competitivitat a què s'enfronta la perifèria europea, els carrerons sense sortida d'Espanya encara són més profunds, i són fins i tot pitjors per a Portugal i Grècia.

Sovint s'ha repetit fins a l'avorriment la idea que les economies en crisi no només tenen un problema fiscal, sinó també un problema de competitivitat, que s'ha anat acumulant tot al llarg de la primera dècada de l'euro. Per arreglar aquest problema, Goldman Sachs creu que Portugal necessita una autèntica devaluació del voltant d'un 35%. Dit d'una altra manera, el cost nominal de la mà d'obra portuguesa i d'altres inputs s'ha de reduir un 35% en comparació amb els seus socis comercials.

La xifra equivalent per a Grècia voreja el 30%, mentre que Espanya necessita una autèntica depreciació de poc més d'un 20%, i Itàlia, d'un 10% a un 15%. No deixa de ser interessant que aquesta part de l'ajust fet per Irlanda hagi quedat més o menys completat. Si posem aquestes xifres en perspectiva, la caiguda en valor de la lliura esterlina el 2008 va constituir una de les depreciacions més importants que s'han donat en un país industrial important des de la Segona Guerra Mundial: ha generat un augment en la competitivitat del Regne Unit d'aproximadament un 20%. Per tant, ara Espanya ha d'aconseguir el mateix però sense canviar la seva cotització nominal ni una pesseta, perquè, com és obvi, ja no té pessetes. Té euros. I com és sabut, per aconseguir aquest tipus de millora sense canviar la cotització es necessita un període molt llarg en què els preus i salaris domèstics d'aquestes economies caiguin en comparació amb els d'altres països, fonamentalment Alemanya. Alemanya no té un gran interès en aquest aspecte del remei.

El president francès, Nicolas Sarkozy, ha començat a parlar de nou del Banc Central Europeu i del que podria fer per contribuir al creixement de la zona euro. Li podria demanar que no posés tanta atenció en la inflació alemanya durant uns anys -¿potser reduir a la meitat la quota d'Alemanya en l'índex d'inflació de la zona euro?

Els dos reptes de la perifèria

Els funcionaris alemanys tendeixen a argumentar que les reformes estructurals que millorin la competitivitat del país donarien elles mateixes suport al creixement -i, en teoria, ajudarien els pressupostos-. Això pot ser cert a llarg termini, però en el curt, millorar la competitivitat és probable que empitjori les coses, i no només perquè reduir sous tendirà a reduir l'economia.

L'altre motiu pel qual millorar la competitivitat fa que el repte fiscal sigui molt més dur a la curta és que, per definició, retallar els preus i sous domèstics (o reduir-ne el creixement) ha d'alentir el creixement de la inflació domèstica, i reduir per tant el valor en metàl·lic de la producció nacional.

I això té la seva importància, perquè cal recordar que tots els objectius crucials per al dèficit i el deute es mesuren com a fracció del PIB nominal o líquid.

En igualtat de la resta de circumstàncies, com més lent sigui el creixement del PIB nominal, més retallades i augments d'impostos seran necessaris per rebaixar aquelles ràtios. I aquí no estem parlant de números petits. L'anàlisi de Goldman Sachs suggereix que, si la resta de circumstàncies continuen igual, els efectes de producció en restaurar la competitivitat podrien augmentar la ràtio deute-PIB de Portugal en uns 35 punts percentuals en una dècada i la ràtio grega en uns 30 punts.

Segons aquests càlculs, tant Espanya com França podrien experimentar un augment de 10 a 15 punts percentuals en la seva ràtio de deute públic a 10 anys només a partir d'aquest factor. Per tant, sembla evident que realment Espanya és davant de dos atzucacs, que són fins i tot pitjors per a Portugal i Grècia.

L'atzucac de l'austeritat és que accions més contundents per reduir el dèficit perjudicaran directament l'economia real, i podrien fer que el seu problema amb el deute fos pitjor.

L'atzucac de la competitivitat és que accions més dures per fer que Espanya sigui més competitiva en els mercats mundials molt probablement estrenyeran el valor líquid de l'economia, que (sí, ho heu encertat) pot acabar empitjorant els problemes del deute.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT