Espanya: entre el boicot i el no perpetu
La intensificació de l'acció exterior de la Generalitat ha estat revisada amb zel per part d'Espanya. Els acords bilaterals i l'ús del català a les institucions europees han estat els grans cavalls de batalla.
Barcelona.Que a Madrid no li fa cap gràcia que la Generalitat tregui el cap en matèria de política exterior (una qüestió "d'estat") no és nou, a pesar de l'esperit descentralitzador i plural de què feia bandera Zapatero quan va arribar al poder el 2004. Si es repassa l'anecdotari del departament d'Exteriors del Govern, es constata que des de Madrid i des del cos diplomàtic espanyol s'han fet moviments per tal de deslegitimar o bé dificultar els esforços de la Generalitat per fer-se notar més enllà de les seves fronteres.
Sense anar més lluny, a les delegacions del Govern a l'estranger, que tant rebuig causen al PP, sempre se'ls ha negat l'oportunitat d'establir-se sota el paraigües estatal i tenir credencial diplomàtica. Hi va haver converses amb l'exministre d'Exteriors espanyol Miguel Ángel Moratinos, però mai van tenir èxit, per tal que aquestes delegacions s'integressin en l'estructura de l'Estat, segons expliquen fonts coneixedores de les reunions.
Acords bilaterals amb lupa
Les estratègies per tallar les ales a la Generalitat passen, per exemple, per mirar amb lupa els acords bilaterals a què arriba amb països com l'Uruguai -signat el 2006- o les enteses amb les diferents agències de les Nacions Unides. De fet, qualsevol acord d'aquest tipus ha de passar una escrupulosa revisió per part de l'Estat, la qual pot arribar a fer que l'anunci d'un acord pengi d'un fil fins a l'últim moment, ja amb la premsa convocada.
Així va passar una vegada que, amb tot a punt, membres d'exteriors de la Generalitat van haver de parlar a corre-cuita amb Moratinos per aconseguir el permís espanyol per signar un acord amb l'ONU. I, amb l'assumpte desbloquejat, el representant espanyol a la roda de premsa posterior va assegurar que si Catalunya podia tenir presència exterior era gràcies "als diners que Madrid" donava a la Generalitat.
Un altre problema és la presència al consell de ministres de la Unió Europea, en què Catalunya té representació, com la resta de comunitats, en només quatre formacions sectorials. Aquesta presència només és possible cada sis mesos i amb l'obligació de defensar la posició comuna de totes les comunitats, una condició que no permet marcar perfil ni guanyar visibilitat.
L'eterna reivindicació del català
L'ús del català és una batalla que, segons asseguren fonts coneixedores de les gestions, mai ha comptat amb la simpatia de l'Estat. El 2013, amb l'entrada de Croàcia al si de la UE, es presenta una oportunitat d'or: cada vegada que entra un país nou, s'ha d'acceptar la seva llengua. "Si Espanya condicionés l'entrada del croat al fet d'acceptar el català com a llengua oficial, la situació es desbloquejaria sense cap mena de problema", asseguren antics treballadors del departament d'Exteriors de la Generalitat. El temps dirà si el català serà digne d'entrar a la llista de llengües oficials, en què ja figuren el maltès, l'eslovè i l'irlandès.
