Publicitat
Publicitat

EL DEBAT DE LA INDEPENDÈNCIA

El pastor Fundador, estrella a 'Salvados', repassa la seva història

"Espanya no tracta tothom igual"

Gorra polar, camisa de quadres i jaqueta forrada. Barba canosa -algun floc més fosc que l'altre-, cara vermella pel fred i maneres afables. Són poc més de les cinc de la tarda i darrere d'una furgoneta blanca apareix Fundador Rodríguez (Santiago de la Espada, Jaén, 1948). La seva incursió al programa Salvados mentre Jordi Évole entrevistava Jordi Pujol l'ha convertit en tota una celebritat. Especialment a la xarxa, on ja té un grup d'admiradors a Facebook i un perfil -fals- a Twitter. "Votaria en un referèndum d'independència", va assegurar al programa de La Sexta.

L'endemà, reafirma les seves intencions a l'ARA. "Espanya no tracta a tothom igual", respon quan se li pregunta si hi ha remei possible en les relacions Catalunya-Espanya. Assegura que de política no en sap gaire, però que pel que escolta al poble -viu a Centelles, però el seu ramat transita per Tagamanent- considera que la plena sobirania catalana seria positiva. L'únic remei que troba per refer els ponts trencats és que Espanya tracti a tothom de manera similar. Més justa. És a dir: que Catalunya no vegi com se'n van els recursos cap a fora.

Ves per on, un argumentari molt similar al que, en els últims anys, exhibeix el seu referent polític, Jordi Pujol. "El dia que gravaven el programa va ser la primera vegada que el vaig veure i em va causar molt bona impressió", assegura Fundador, votant fidel de qui va ocupar la Generalitat durant 23 anys. "Em queia bé, per això sempre li donava el vot", puntualitza. En les últimes eleccions, però, no va anar a votar: un problema d'última hora amb el seu ramat de xais. La vida al camp ja les té, aquestes coses.

Pastor des dels 7 anys

Fundador té el posat de qui coneix tots els secrets de la seva professió. Fa anar el ramat amb soltesa, com si res. Mentrestant, desgrana la seva història. "Vaig arribar a Catalunya el 13 de gener del 1972 amb els meus pares, els meus tres germans i el ramat", recorda. A casa seva, a Jaén, les oportunitats eren escasses. La primera parada va ser Viladrau i finalment es van establir a Centelles, amb alguna estada puntual a Castellterçol. En la seva vida no ha conegut cap altre ofici que el de pastor. "M'hi dedico des dels 7 anys", apunta Fundador.

Reconeix, sense mica de vergonya ni pesar, que és pràcticament analfabet. Sap llegir poc, amb prou feines les cartes que li arriben des de la conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca per donar-li ordres sobre què ha de fer amb el seu ramat. "Quina mania tenen a posar problemes a tot!", es queixa el pastor sobre la política, a parer seu, intervencionista de les administracions. "Fa anys i panys que faig això, cada dia sóc a la muntanya des de les set del matí, i ara m'exigeixen un carnet que acrediti la feina que faig", explica amb un deix d'incredulitat tant a la veu com a la cara. Dijous rebrà un "xaval" que li donarà lliçons sobre la professió que exerceix des de l'any 1955.

El seu ofici fa que hi hagi nits d'estiu en què es queda a la muntanya, a pocs metres del ramat. A l'hivern dorm sempre al poble: el fred fa inviable qualsevol altra possibilitat. No té ni dona ni fills. "Sóc solter des que vaig néixer", exclama amb un somriure ampli. Li sembla bé la solitud del camp. No es veu fent altra cosa. I això que, segons reconeix, la professió està cada vegada pitjor. Per la situació econòmica i per les traves burocràtiques.

"Català? Em fa vergonya"

Fa 30 anys que és a Catalunya però prefereix no parlar català. L'entén, però li fa vergonya. Algun amic seu li retreu aquesta postura. "Sempre li responc el mateix: estant sol al camp, el més probable és que oblidi el castellà", argumenta.

Ha tingut un dilluns mogut, però no sembla gens aclaparat. L'han trucat un parell de paisans de Jaén per retreure-li el seu hipotètic en un referèndum d'independència. No hi dóna gaire importància. Més pendent del ramat que dels comentaris de la seva incursió a Salvados , fa quatre xiulets i marxa a buscar uns xais perduts. La feina és la feina. La mateixa des de fa 56 anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT