MadridA Espanya, els partits petits no es fan grans. Ni els més vells, com Esquerra Unida, ni els de nova creació, com Unió Progrés i Democràcia, el projecte espanyolista liderat per la diputada Rosa Díez. El sòlid bipartidisme els condemna a ser permanentment una jove i eterna promesa que no acaba de fer el salt. És una peculiar, i forçada, síndrome de Peter Pan, en què l'infantilisme i el narcisisme recauen en el sistema electoral, que fa difícil que maduri res al voltant del PSOE i del PP. El 22-M no en serà una excepció, segons diuen totes les enquestes electorals.
Sense atreure els desencantats
Esquerra Unida, la formació política que lidera Cayo Lara, no recollirà els fruits del profund desgast que pateixen els socialistes. I això que el context de crisi econòmica hauria d'afavorir una formació que s'ha situat a l'esquerra dels sindicats tradicionals en temes com la reforma de les pensions, que CCOO i la UGT van pactar amb el govern espanyol. Ara bé, la debilitat del PSOE els pot donar la clau d'alguns governs autonòmics i municipals, com el d'Extremadura i el de Sevilla. En els dos casos, el PP podria ser la força més votada i els escons d'EU, sumats als del PSOE, els permetrien mantenir les majories progressistes actuals.
Vistos els resultats en solitari, però, l'últim baròmetre del CIS no afavoreix la coalició. A Castella-la Manxa, la terra de Lara, no aixequen el cap. El 22-M es quedarien amb un residual 4,4% dels vots que els situaria, de nou, fora de la cambra autonòmica i, per tant, sense capacitat per ser els àrbitres del govern autonòmic més disputat. En regions tradicionalment esquerranoses, com Astúries, els comunistes podrien perdre un escó i passar de 4 a 3. Un fet curiós és que, segons el CIS, baixarien tots els partits amb representació a l'hemicicle i els vots anirien a parar a la nova formació de l'exvicepresident espanyol Francisco Álvarez-Cascos, que ara defensa un discurs conservador amb tocs regionalistes.
Esquerra Unida i UPyD han estat socis de conveniència al Congrés a l'hora de reivindicar un canvi a la llei electoral general, que perjudica les forces polítiques més petites i decanta el vot a les dues grans. Un fet que justifica només en part la situació actual d'aquests partits perquè, amb la mateixa norma, a les eleccions generals del 1993 i del 1996, EU va saber atreure votant socialista i va aconseguir 18 i 21 diputats, respectivament. Ara només en té un i Iniciativa-EUiA un altre.
A més, a les autonòmiques cada comunitat té la seva pròpia llei.
Rosa Díez, l'eterna candidata
La "marea magenta" que promou Rosa Díez tampoc assoleix un lloc a la primera línia de sortida. El seu discurs nacionalista espanyol ha tingut una forta repercussió social i mediàtica a Madrid. Fins i tot ha aconseguit aglutinar un vot desencantat amb els polítics tradicionals, malgrat que ella ocupa càrrecs públics des de principis dels anys 80 i ha estat, entre altres coses, vicepresidenta de les Juntes Generals de Biscaia, consellera del govern basc, i europarlamentària del PSOE.
Ara les enquestes la deixen lluny de tenir la clau del govern madrileny, una aspiració que fins fa uns mesos semblava factible. De fet, té més possibilitats d'entrar a l'Ajuntament, on Ruiz-Gallardón té una imatge més moderada que Esperanza Aguirre. A UPyD -com a Ciutadans a Catalunya- els perjudica una campanya centrada en els problemes locals i no pas en la polarització nacional, tot i que ho intenta amb temes que mobilitzen la seva gent com la legalització de Bildu.
L'objectiu és fer-se un lloc entre els grans, sigui com sigui, i desempallegar-se de Peter Pan.
