Catedràtic Ciència Política (UB)La recent visita del primer ministre d'Israel, Netanyahu, als Estats Units, ha estat molt alliçonadora de quina es la situació sobre el terreny (al Pròxim Orient) i qui determina les relacions bilaterals entre els EUA i Israel. El segon fa el que li diu el primer? O és just el contrari? De moment, i des de fa molts anys (molts), la resposta correcta és la segona. En menys d'una setmana, Obama va fer un important discurs al departament d'Estat i davant del grup de pressió pro Israel AIPAC a Washington. A continuació, Netanyahu va parlar davant el mateix lobi i davant del Congrés, que el va ovacionar vint-i-sis vegades, més que al president en el seu discurs sobre l'estat de la nació.
L'essencial d'una agenda tan densa es pot resumir en dos o tres comentaris. El primer és que Netanyahu ha escenificat a Washington, en territori del president dels Estats Units, qui fixa les regles del joc, tant en la trobada bilateral com en els discursos respectius. Si el govern nord-americà deixa passar aquesta jugada sense ni tan sols mencionar una possible (però improbable) "revisió" de les relacions bilaterals, de l'ajut bilateral econòmic i militar, llavors, en termes de poders, el suposat "petit" és qui dicta les regles del joc a la primera potència mundial. Brillant.
La segona qüestió és més complicada, perquè hi ha una cosa que aquí ens costa d'entendre: el conflicte Israel-Palestina (i si és vol, les relacions bilaterals Israel-EUA), són pels Estats Units, de sempre, una qüestió de política interior nord-americana. I a Israel, una qüestió de política interior israeliana. I després, només de manera derivada, és un conflicte internacional, que pot tenir episodis de confrontació i de negociació. Però l'última vegada que realment hi va haver un procés de pau en marxa, una negociació real entre els israelians i els palestins amb un patronatge fort dels Estats Units, va ser del 1992 al 2000, amb els Acords d'Oslo. Des del 2001, totes les suposades iniciatives -el Full de Ruta, el famós Quartet per al Pròxim Orient, la conferència d'Annapolis, la iniciativa àrab de pau, etc.- han estat "jocs de rol" abocats al no- res, i totes les parts (totes) ho sabien. En aquestes condicions, quin incentiu hi ha perquè Netanyahu cedeixi? Cap ni un: des del 2001, construeix el Mur, més assentaments, i anomena Cisjordània com "Samària i Judea" (ho va fer Netanyahu l'altre dia oficialment a Washington). Israel es pensa que ho té tot resolt.
